Inicio > A cavall de dos temps


A cavall de dos temps

0 comentarios - 30/07/2017


                                                                                 

 

                                                                                              A CAVALL DE DOS TEMPS

 Són les sis del matí, Eusebio1 arregla el rossí com cada dia, sembla xiuxiuejar-li alguna cosa a l’orella mentre li acarona la crin a l’animal, que atén al nom d’Espartaco. Aquest mou el cap amb ímpetu entenent el que li diuen, i s’estableix entre ambdós una confidència que només ells entenen. Comença la litúrgia diària fins que el rossí queda engalanat per a eixir al camp tirant del carro. El temps sembla detindre’s en aquest precís instant, ja que el món rural porta un altre compte molt distint al nostre.  Si hom escolta amb paciència pot comprovar com el pas de l’animal concorda amb el pas dels segons d’un rellotge. Malauradament nosaltres amb les nostres preses hem perdut ja aquella sintonia, o simfonia (per què no?), entre el nostre medi ambient i el compàs de la nostra vida. Ens hem allunyat massa del ressò de la natura i d’allò que ha de contar-nos.   

 

Aquests últims homes del nostre poble, els que moltes vegades mirem sense mirar-los, reflecteixen el pas d’un període que mor i que intenta mantenir els seus costums aferrats a una forma de viure, o millor dit, una forma d’entendre la vida. El pas del cavall lent, parsimoniós, sense presses ni correres, deixant-se veure pel sol i per tots el llauradors que treballen als seus horts. El tictac del rellotge marca una època distinta a la nostra, ja que estem imbuïts pel temps de la natura. En altres ocasions hem parlat del que significa un moment liminar; és a dir, uns costums que queden a cavall entre una època i un altra i que moren davant els nostres ulls sense que sapiem entendre-ho amb tota la seua profunditat. Doncs bé, estem en aquest moment liminar on els costums rurals s’esvaeixen davant la nostra mirada, moltes vegades una mirada insensible al que té al davant. 

 

 Eduardo Murillo i el seu rossí JR als voltants del riu Albaida

No som conscients d’haver fet cap escrit sobre aquest món del rossí tan present al nostre poble i, la veritat, ja és hora de donar-los la visibilitat que mereixen. Sempre presents entre nosaltres, ens parlen d’una etapa no tant llunyana, on l’horta era treballada amb mitjans naturals i els nostres camps adornaven les nostres vides.  

 

  Els rossins, però també les haques, els ases o els matxos (si eren femelles mules), s'empraven fonamentalment per a treballar al camp, i, concretament al nostre poble per al conreu2 de l'arròs, a l'horta i també al secà, però també per a mercadejar, viatjar i eixir de festa...A més a més, molts son els costums lligats a aquest món. El tir i arrossegament, les fires o porrats com el de Sant Antoni i, ésclar, el nostre vocabulari.  Sens dubte una paraula que tant s’estén entre nosaltres i que ens fa, si voleu, característics, el famós sio-para dels castellonencs, no tindria cap sentit sense aquest món rossiner i aquells que l’habiten, i d’altres expressions com aixaca arrere, arre haca, para el carro, portar algú al solc.... I moltes són també algunes frases i sentències, com ara “Del porrats de gener Sant Antoni és el primer”, “Per Sant Antoni fan festa l’haca i el rossiner”, “Per Sant Antoni de gener mitja palla i mig graner”, “Per Sant Antoni fa un fred com un dimoni”, “No busques un matxo vell que per molt que apretes la rella no podràs fer bon guaret”, “Parle jo o passa un carro”, “Pare, esta haca l’he treta l’altra haca, l’ha trac????”, “Com el burro Victòria, sense pena ni glòria”, “Cunyats i relles de forcats, sols són bons soterrats”.

O el següent:

                                        L'assot i la ferradura,

                                        la ferradura i l'assot

                                        fan la palla més menuda

                                       i porten el rossí al trot.

 

 

 

En arribar a la quadra del primer que ens adonem és de l'olor tan característica de la palla barrejada amb el fem de les cavalleries. Marlon, li posa el cabestre i la collera o feltre a Romero, avuí ha de llaurar un bancal. Una volta aparellat l'animal, amb un crit de "arre haca" i agarrant fort el ramal ix cap a l'exterior. Pel camí dels Motxals ens dirigim cap al seu hort, és una vesprada calorosa de juliol amb uns núvols al cel gruixuts que amenacen amb alguna tronada violenta. Molt a prop, en un sequiol canten algunes granotes. En un passat no molt llunyà eren realment abundants, ara és molt testimonial poder escoltar-ne alguna. També ens acompanyen les oronelles, afortunadament encara bastant nombroses, amb el seu vol ràpid i directe, que passen arran de terra molt a prop de nosaltres...

 

 

Una volta en l'horta i després d'enganxar l'aladre3 al rossí, mentre jo no pare de fer-li fotografies, s'inicia un ritus que ara ja no veiem en cap lloc, perquè quan es tracta de realitzar el treball fort el llaurador modern s'ajuda de màquines de diferents tipus... i és que els temps i les coses passen, però abans quasi tothom en el món rural tenia el seu carro amb un forcat per a llaurar i sembrar. Avuí, immersos en l'era de la tecnologia, dels ordinadors, internet, els aterridors mòbils...a penes tenim temps de poder entreveure que no molt lluny de nosaltres podem veure una forma de vida distinta.

El nostre rossiner plantat darrere del forcat va guiant al rossí per a què no es desvie, obrint solc a la terra una i altra vegada, anant i tornant d'una punta a l'altra del bancal. Com fa calor, de tant en tant i, davall de l'ombra d'un anouer, un glop fresquet de la botija sempre va bé per a poder continuar el treball, que s'allargarà fins la poqueta nit, no sense segar un poc d'alfals abans de tornar a la quadra, arreplegar un cabasset de garrofes per al rossí i collir unes quantes tomaques i algun meló d'alger.   

 

 

 

En aquestes fotografies i breus paraules volem retre homenatge, no als rossiners i els seus rossins, que també, sinó a nosaltres mateixos, al nostre món rural, a les nostres paraules i conceptes lligats a aquest món que sembla morir, ja que el llenguatge es conforma amb la realitat que l’envolta. I, també al nostre medi ambient. Mentre nosaltres llegim aquest article, alguns hòmens del nostre poble, per tots coneguts, estan preparant el seu rossí i donant-li de menjar, potser raspallant-lo i deixant-lo d’allò més net. Mentre li conten totes les seus coses, el cavall escolta amb ulls ben oberts i amb una fidelitat que ja no es troba a cap lloc. Potser demà amb el cotxe entropesses amb un carro que ix cap a l’horta, amb un gos xarnego lligat darrere i lladrant al son de les esquelles, i potser no tingues la paciència suficient per a entendre que estàs davant d’un temps que mor i que porta un rellotge molt distint al teu.

 

 En definitiva, les seues potes marquen el ritme d’una època distinta a la nostra, però potser més valuosa. El mateix soroll dels esquellots pels carrers i camins del nostre poble ens alerta del pas solitari d’un rossí tirant d’un carro. Suposadament sembla un intent d’alertar el vianant de la seua presència, però soterradament desvela el trajecte d’un pas imperial que lluita perquè ningú els detinga. Sobretot, es defensa davant del pas d’un temps que ja no entén la gramàtica del món rural i la seua vida pausada. Aquesta seria la lluita velada dels mateixos rossiners, hòmens que mostren a les seues mans les marques del pes del sol i la terra que ha deixat emprenta als seus rostres i a la seua mirada.

 

Está fent-se de nit, ja fa alguns minuts que el sol s´ha amagat darrere l´horitzó. Hem deixat d’escoltar el soroll dels pardalets com els gafarrons, cagarneres, verderols... l’estrofa de la palput o el brunzir de les moscardes als horts de tarongers. Les revolades rant a terra pel mig de l’arbrat de la merla amb el seu escamós cant posen el punt i final als sons diürns, i donen pas a l’ulular dels mussols, el cant dels grills i el revolar de les rates penades. El frescor dels rius Xúquer i Albaida s’ha estés agradablement pel terme. La foscor s’ha apoderat del paisatge, però ara els milers d’estels que brillen al cel conformen un escenari d’una bellesa incomparable. Em trobe donant l’esquena al poble assegut en una penya, recolzat en el tronc d’un vell taronger. Des d’aquesta situació tan privilegiada i envoltat de les olors que arriben de la muntanya, la meua vista es fixa com en el horitzó es perfila la silueta d’un rossí conduït pel seu amo que lentament va desapareixent en la foscor de la nit...com a un presagi d’un futur més que incert.

 

 

Alejandro Martí i Filiberto Peris ‘El Pollo’ arrancant soques de taronger amb l’haca.

 

 

“Als nostres rossiners riberencs de la vella pell marcada pels solcs del sol i la suor, que han mantingut les nostres tradicions amb el seu esforç i sacrifici i varen saber obrir nous camins, noves terres i prosperitat. Gràcies pel seu llegat i la seua cultura forjada a colp de solc i cavalló en terres de secà i regadiu. Ells han poblat el nostre paisatge i han obert nous horitzons. Siga aquest homenatge per a ells”.

 

1 Dic en aquest cas Eusebio com podria haver dit el nom de qualsevol altre rossiner en actiu de Castelló: Carlos Grimaltos, Eduardo Murillo, Salvador Murillo, Pepe Bellver(Pere), Fermín, Marlón, Eusebio i Jose Ramón Gascó, Juan Campos, Alex Campos, Tino Higón, Pepe Higón, Juan Acevedo, Javi Acevedo, Eliseo Acevedo, Pablo i David Caldes (els Manetes), Aurelio Galbis, Marco Antonio (Marlon), Justo Gregori, Juan González i Genaro llagaria.

2 Ací a Castelló a les zones on és cultivava l’arròs per a llaurar la terra s’empraven més les haques i els rossins ja que eren molt vigorosos, tenien l’unglot més ample i així s’estacaven menys en la terra fangosa. A l’horta i al secà els preferits eren les mules i els ases que amb les potes més estretes s’adaptaven millor als desnivells pedregosos de la muntanya.

3 Instrument agrícola constituït essencialment per una peça on va fixada la rella i un timó on va junyit l’animal, i que s’usa per a obrir solcs a terra, generalment per a preparar-la per a la sembra. Per extensió, l’anomenem forcat quan es tracta d’un aladre per a llaurar amb un sol animal, format per dues barres llargues unides per darrere en forma de u.