Accipiter gentilis

L’astor: el pirata de l’espesura

     Amb ixe sobrenom que encapçala el títol d’este article va anomenar Félix Rodríguez de la Fuente a l’astor (Accipiter gentilis), el més ferotge i temible caçador entre els rapinyaires de la nostra fauna. Mestre en l’atac per sorpresa, és revel·la especialment ràpid i precís doncs, te una talla i una potència que el permeten capturar una amplia varietat d’espècies com esquirols, llebres, conills, còrvids, coloms, perdius, estornells, tords, merles… als que atrapa gràcies a la seua fesonomia adaptada al bosc, on viu. Les ales arrodonides i la seua llarga cua el permeten d’efectuar bruscos canvis de direcció quan persegueixen a les seues víctimes.

     Per descriure la tècnica de caça que utilitza que millor que recordar les magistrals paraules de l’amic Félix: “Su técnica favorita es el acecho, apostándose en una rama despejada y dominante. Pero no sólo espía y ataca a los animales que descubre cerca, sino también a los que avista lejos. Desde lo alto de una ladera, se lanzará recogido, pegado al terreno, sin mover una pluma, hasta el fondo del valle, surgiendo de improviso entre la maleza, a unos palmos de la presa; entonces, ya es demasiado tarde para escapar. De manera inexplicable, una de sus garras siempre se encuentra con la cabeza de la víctima y se cierra como un cepo mortal. Mata por compresión o perforando con sus largas uñas los centros vitales encefálicos o el corazón. No toca a la presa con el pico hasta que cesa todo movimiento; sino es muy grande la transporta para desplumarla y comerla en lugar seguro. El único recurso de las aves o mamíferos para salvarse de estos ataques súbitos es la inmovilidad; todos lo saben muy bien y lo ponen en práctica. Por donde va pasando el azor, en vuelo de caza, es como si pasara la muerte.”

     I de tot aço puc dir, que he sigue testic de primera mà, perque han sigut moltes hores, mesos i temporades llargues de dedicació, observació i molta paciencia ocult dins del mes intrincat del bosc, dins de l’inaccesible conglomerat de matolls mediterranis d’argilages, llentiscles, estepes i coscolles, en definitiva dins de l’hàbitat del pirata de l’espesura. Esta joia de la nostra fauna ibèrica em va llevar el somni, i durant una llarga temporada es va convertir per a mi en una obsesió.

     Si normalment solc treballar a fons cada imatge, esta no podia ser menys, vaig estudiar les seues costums en la teoria per a després aplicar eixos coneixements a la meua experiencia en la naturalesa. Vaig passar moltes dies en el bosc simplement amb uns prismàtics, amagat, sentina el seu crit o si tenia sort veien-lo. Vaig descubrir els seus desplumaderos on sempre que poden transporten allí la presa, i després normalment a una rama alta se la mengen.

     Una volta habia delimitat el seu territori vaig buscar un clar en el bosc on montar un amagatall de tela de camuflament i rames seques. Ho vaig fer de nit per evitar ser vist i així que no poguera recel·lar. Després de varies setmanes el nostre amic va apareixer al meu terreny on el vaig inmortalitzar per a sempre amb la meua cámera.

     Estos llargs mesos se m’en passaren a la velocitat de la llum quan l’astor em va dirigir la mirada abans de desaparéixer.

     Treballar amb esta espècie ha sigut una de les experiències més fascinants que he viscut a la natura. De vegades darrere d’una fotografia hi han sensacions que deuen llegir-se entre linees i jo vos assegure que el millor d’esta experiencia com en tantes altres ocasions, mai podrà plasmar-se en cap CCD de ninguna càmera. Algunes dies al anar a controlar com anava tot, uns brillants ulls em seguien des dels matolls i… Bé, tot aço millor m’ho guarde per a mi.

Reproducció del seu cant: