En fotografia de natura la casualitat practicament no existeix, no s’improvisa, les imatges han de ser treballades a fons independentment de l’animal el qual s’estudie. Ara bé, si que es veritat que algunes fotografies comporten més elaboració que altres com per exemple, la mostrada a aquest article, on van fer falta tres mesos fins arribar a obtindre resultats acceptables.
El repte que em proponia esta volta no era gens fácil, és tractava de fotografiar a un ser enigmàtic, amant de les tenebres i que habita principalment a cases velles abandonades, esglèsies i cementeris. Parlem de la moixa (Tyto alba).

Vaig començar a dissenyar un pla d’actuació, perque la idea no era fotografiar al rapinyaire nocturn de manera passiva en les nombroses talaies que tenia dins la casa on acostumava a posar-se, sino que la cosa anava més lluny, volia inmortalitzar-la quan arribara en ple vol al niu amb una presa.
El primer que vaig fer va ser instal.lar una càmera de video a la boca del niu (que es trobava en un forat del sostre), per tal de controlar l’evolució de la posta ja que, per precaució, no faria cap altra cosa més fins que els pollets tingueren una edat i un tamany considerable. Una vegada aconseguit açò, el següent pas va ser col.locar un simulacre de cartó que imitava una càmera i varies unitats de flaix, que vaig dixar unes setmanes al lloc (més tard ho camviaria pels vertaders dispositius) per a que els animals no recelaren i aixina s’acostumaren a tot el “chiringuito”.
Després de controlar les entrades i eixides de les moixes, vaig posar la barrera infrarroja en una finestra molt a prop del niu. Vaig buscar la millor posició i combinació dels flaixos per tal d’aconseguir una correcta il.luminació i, finalment, vaig enquadrar en el visor de la Nikon D2X per on suposadament passaria la nostra protagonista.
Les primeres sesions van ser desastroses: ales tallades, subjectes fora d’enquadre, fallos de la cèl.lula… I, cap a casa cansat i resignat en el “rabo entre cames”. Però, esta mena de fotografia que nosaltres els fotògrafs de natura anomenem d’alta velocitat te estos entrebancs. Van ser necessàries quatre sesions amb un centenar d’imatges per a tirar al fem fins aconseguir-ne una bona, com la que podem vore a este article.


Però jo vos asegure, que el millor de tot aço mai es podrà plasmar en cap película ni CCD de ninguna càmera. L’experiència de passar nits sota la lluna i els estels on, en la foscor i el silenci de la nit, la dama blanca sobrevolava el meu cap emitint el seu bufit característic, és una sensació que no te preu i, quedarà per a sempre gravada en la meua memòria.