Buteo buteo

    El trist final de l’aligot comú. 5 de desembre de 2005

El passat diumenge, hem trobava a La Gola (en el punt just on s’ajunten les aigues dels rius Xúquer i Albaida). Havia muntat un amagatall vora riu per a fotografiar a les coetes, corriolets, sisetes…

    El matí transcorria trànquil i, als pocs minuts ja gaudia de la meua afició de captar imatges del món natural. De sobte, se’n va apareixer a baixa altura i a ran de canyes, la figura imponent d’un dels rapinyaires més grans que habita al nostre terme, l’aligot comú o àguila ratonera (Buteo buteo). Volaba fent cercles sigilosament a la recerca d’alguna presa sobre la que deixar-se caure, realitzan-se així un acte que fa milions d’anys que es produeix a la naturalesa, molt abans de que l’home fera l’aparició en la terra. El nostre àligot practicava un tipus de caça justificada, i no la que practica l’home, que huí en dia, no es per a subsistir sino per a divertir-se.

     Així, l’animal va romandre el temps just per a que li “disparara” amb la meua càmera, fins que va remuntar el vol seguint el curs del riu aigues amunt. Als poc de temps de desapareixer d’entre els canyars del riu, vai sentir per dos vegades el tret d’una escopeta (que per si algú no ho sap, el soroll que produeix supera els màxims permitits per la Organización Mundial de la Salud. És breu; però suposa una alteració en el paisatge de qui desitja gaudir de la pau del camp i dels sons de la naturalesa). No vais tardar en adonar-me’n de que el nostre amic al que ja fea alguns anys que seguia i estudiava, havia sigut injusta i cruelment assasinat per un irresponsable mereixedor de la més absoluta repulsa de qualsevol ciutadà de bé i del colectiu de la resta de caçadors, que tot hi ha que dir-ho, cada volta estan més concienciats. Subjectes com este, deurien de ser repudiats i inhabilitats del seu dret a fer us d’un arma.

     Amb estes imatges de l’aligot és preten rendir-li un homenatge a un ocell que hem va regalar uns anys inolvidables d’observació, de seguiment fotogràfic, i que mai més sobrevolarà els nostres paratges.

“Dios siempre perdona, el hombre a veces, la naturaleza no perdona jamás…” (Félix Rodríguez de la Fuente).