Category:Sin categoría
El trencapinyols cocothraustes cocothraustes és el més gran dels fringíl·lids espanyols. Au majoritàriament hivernant a les nostres latituds, ens visita de forma molt irregular els mesos més freds de l’any, on a la pràcticament inexistent població sedentària de la Península Ibèrica se’ls uneix un important contingent d’individus migrants procedents de Centreeuropa. Sigil·lós i difícil d’observar, és un dels pardalets més robustos i compactes de l’avifauna europea, amb una cua curta que al costat d’un cap molt voluminós li confereixen un […]
Durant les meues llargues caminades a principis de la primavera, a qualsevol racó del bosc, m’acompanya un inconfusible i peculiar cant aflautat (tiri-oliuuu), que es deixa escoltar a llarga distància, alternat amb aspres reclams que recorden el granyit dels còrvids ( cuejj). El protagonista d’estos sons que se succeiran les primeres hores del matí i en finalitzar la vesprada des de l’espessor, i al capdamunt dels arbres, és una au molt discreta, fugissera i difícil d’observar malgrat el color groguenc […]
L’esfinx de la calavera o de la mort (Acherontia atropos) és una arna molt gran, d’entre 9 i 12 cm d’envergadura. De cos llarg, gruixut, amb dos parells d’ales, les anteriors, triangulars negroses al dors amb punts groguencs, i les posteriors, més xicotetes i grogues amb franges serrades negres. Sobre el seu tòrax podem observar el dibuix d’una calavera humana, atribut que va servir a este invertebrat per aparèixer en obres tan famoses com Dràcula1 o el Silenci dels corders. […]
L’orenella comuna Hirundo rustica forma part i pregonera del bon temps dels nostres pobles i camps. Au insectívora de vol ràpid i acrobàtic, delicada, gràcil i aerodinàmica, de color negre, amb reflexos blaus metàl·lics per dalt i blancs crema a les parts inferiors. Té el front i la gola roges i un collaret negre. Les ales, llargues i apuntades, mostren tons blancs a la part inferior davantera. Construeixen els seus nius, en forma de bol de fang ensalivat, col·locant-los als sostres, i […]
Corria l’estiu del 2012 quan em trobava immers en un apassionant projecte fotogràfic per a la Generalitat Valenciana sobre les rates penades; aleshores ja feia gairebé una dècada que aplicava i perfeccionava la tècnica de “l’alta velocitat” desenvolupada pel mestre Ricardo Vila, que consistia a introduir la llum artificial dels flaixos a velocitats altíssimes de l’ordre d’1/20000 per segon, juntament amb nombroses hores d’observació i de pacients esperes per obtenir-ne un resultat satisfactori. Esta tècnica em va permetre endinsar-me a […]
Durant les darreres setmanes he tornat a un lloc que em porta intensos i nostàlgics records d’una meravellosa època, en què vaig acompanyar al llarg de moltes jornades els pastors d’esta serra per documentar les seues últimes aventures, concretament als barrancs del Gatillo i de la Carrasca a la Serra d’Enguera, molt a prop de la pedania que al seu dia va ser una alqueria musulmana, Cases de Benali. Els frondosos i grans boscos d’estos darrers contraforts del sistema ibèric […]
L’esfinx colibrí, Macroglossum stellatarum (Carolus Linnaeus, 1758) és una espècie de lepidòpter ditrisi de la família Spingidae. Viu al sud d’Europa, incloent la Península Ibèrica, nord d’Àfrica i centre d’Àsia, Índia i Indoxina. Rep el nom pel seu vol i forma d’alimentació, que s’assemblen als del col·librí. L’envergadura de les ales és de 40-45 mm. Les davanteres són marrons amb línies i punts negres i les del darrere ataronjades. L´abdomen és negre i blanc al lateral, amb sedes amb forma […]
Per estes dates, a qualsevol racó de la nostra geografia, als intricats carrers dels nostres pobles i ciutats, podem assistir a les processons de Setmana Santa, uns solemnes actes, que a ritme de bombos i tambors, els fidels, en un escenari místic en el que es respira olor d’encens, passegen les imatges sagrades, tot envoltat d’una atmosfera màgica de llums i ombres. D’entre tots els elements que componen estes manifestacions religioses, destaquen una multitud de figures còniques que formant unes […]
Som a les portes de l’hivern, amb els arbres ja pràcticament desproveïts de les fulles, on els dies s’escurcen i tot sembla entrar en una calma absoluta. És per estos temps quan es deixen veure als nostres camps i jardins certs pardalets hivernants, com pit-rojos, mosquiters, cul-rojos… que procedents del centre i sud d’Europa arriben a les nostres latituds fugint de l’intens fred, i que quan tornen una altra vegada els mesos més calorosos ja no els tornarem a veure […]
Huí m’he disposat a pujar al cim de la serra d’Aitana, que amb els 1558 metres, és la més alta de la província d’alacant. L’excusa perfecta per gaudir d’un altre dia més a la muntanya ha estat una diminuta i esquiva au, el pelaroques (Tichodroma muraria), el qual volia intentar poder trobar-lo a prop del cim, ja que ara a l’hivern este habitant del Pirineu i la Serralada Cantàbrica sol fer una migració altitudinal buscant cotes més baixes.
