El pastoreig a la Serra d’Enguera II

El pastoreig a la Serra d’Enguera II

13 de juliol de 2009. Ruta transtermitent Enguera-Alpera

Al costat del majoral Bernardo, un veterà pastor que porta en este ofici des dels 9 anys, realitzem la sendera cap a Alpera. L’itinerari comença los Altos (Enguera), prop del transformador (Km 31 crta Enguera-Ayora) fins a Casa La Matea (primer dia) i fins a Alpera (segon dia). Eixim cap a les 19h i dos hores i mitja més tard ja de nit, arribem a l’abeurador de La Matea, allà a prop, a la finca del Buitre passem la nit al ras. Estirats sota un cel estrellat, sentint el raucar de les granotes a les tolles properes i l’ulular dels mussols, ens va vèncer el son i ens vam dormir, encara que de matinada, el pas d’una rajada de senglars ens va espantar i ens vam despertar.

Bernardo va ser pastor durant més de 50 anys i encara que ja estava retirat de vegades ajudava a portar el bestiar de Luís Chorques per estes serres. El Gitano Blanco deia que: “Se conoce la sierra palmo a palmo…”.
Bernardo sempre va estar per estos llocs: El Carrascal, Casa del Pino i Casa del Alto, entre Enguera i Ayora.

Bernardo Martínez García, de 69 anys i natural d’Enguera, és un dels pastors de la Canal de Navarrés. Va néixer a la Casa de Serradores a 5 hores (a peu) d’Enguera, situada un poc més enllà de Benali. Es tracta d’un home vivaç, despert a la conversa, es nota que ha estat ensinistrat pel camp que el va veure néixer. Fins als 38 anys va treballar per a casa els seus pares i es va casar tard, als 58 anys. Ell mateix afirma que “no era ambicioso con el dinero e hizo por sus padres lo que hiciera falta”, per això va ser feliç amb poc. Per tant, podem parlar d’una jornada de camí des de la Casa de Serradores a Enguera: cinc hores d’anada i cinc de tornada. Això ho feien ja els seus pares amb una burra i una mula de càrrega. Els seus pares van practicar el “trueque” en aquells temps, portaven gallines i porcs, i els canviaven per comestibles. Recorda un tal Silvestre de Canals que pujava menjar i baixava amb gallines i pollastres.

La serra d’Enguera ha patit molts i violents incendis, ell com a bon pastor, sent propi el dolor de la muntanya. Assegura que si a la muntanya d’Enguera, posaren a circular 10.000 caps de cabres, la muntanya recobraria la seua salut i viuria, però això, assevera amb tristesa que “ya nadie lo hará”. Segons ell, la cabra neteja la muntanya i la manté saludable. Encara recorda l’últim gran incendi, i de com va plorar el dia que tota la muntanya, des d’Ayora a Enguera, va quedar pastura de les flames. Recorda que als mateixos camins, que ara eren secarrals sense vida, el seu pare va arribar a veure el linx ibèric. Ara no en queda res.

Recorda amb tristesa i fatiga el període en què als pastors de la serra d’Enguera se’ls va prohibir el pasturatge, eren els anys de la postguerra: 1954-1956. Se’ls acusava que les seues cabres es menjaven els pins, quan –segons afirma Bernardo- “son la madre de los pinos”, tot el contrari del que es pensava. La cabra, -segueix argumentant Bernardo-, es menja la mala herba i evita que esta quede com a combustible per a la posterior crema de l’arbre. Afirma que, ara amb “las selvas de maleza” que creixen sense control al bosc, no queda ni un pi, la major part del bosc ha desaparegut pastura de les flames. Antigament els mateixos veïns s’encarregaven d’apagar la muntanya, ara –diu amb tristesa–, no hi ha ningú que els apague. Bernardo considera que s’amagava una clara intenció de canviar una varietat per una altra: el pi pel pi de carrasca, per això la prohibició als pastors, que van haver de dedicar-se forçosament a altres coses i tornar anys més tard quan va passar la veda.

La veïna localitat de Tous, en ser muntanya que pertanyia al poble, no van obligar a suspendre els pastors de la seua labor i alguns es van refugiar a les seues muntanyes. Bernardo va arribar a tenir 1000 caps de bestiar, un cop establert a Tous. Entre el seu pare i el seu germà feien torns per estar a Tous amb els animals, de manera que passaven llargues temporades a cavall entre Enguera i Tous. De vegades, les cabres, guiades per l’instint tornaven a pujar a Enguera i allà els esperava el forestal per denunciar-los. A voltes, el podien burlar amagats a la ribera del riu Grande, però va ser les menys, i l’excés de multes els va fer desistir temporalment de la seua estimada feina. De manera que el seu pare “mal vendió las ovejas”. Afirma que “podian vivir decentemente”, ja que els cabrits es venien al mes de juny, el dia de Sant Joan, i ja transcorria tot el període estival amb la venda de “choticos”. Els carnissers pujaven a la sendera i se’ls emportaven caminant, amb l’únic ajut d’un mascle capat o manso de piedra. Té la paciència d’explicar-me com s’ensinistra al manso de piedra i amb quina finalitat. El manso de piedra portarà les esquelles (picotes) d’adult i serà la guia de la resta del ramat, juntament amb la veu del pastor. Es porten al ramat 4 o 5 mansos de piedra, segons el nombre d’ovelles, i segueixen les instruccions del pastor perquè la resta els segueixca. El pastor els llença pedres, i ells, en comptes de fugir, el que fan és acostar-se al pastor perquè cesse de llençar-los pedres, per la qual cosa el pastor, situat estratègicament, aconsegueix la seua comesa: les ovelles segueixen els seus passos. De xicotet diversos pastors, situats un a cada costat d’un camp, li llençaven pedres, per la qual cosa, en comptes de fugir, doncs no podia, es dirigia cap al seu amo i així, ja ensinistrat, compleix de gran la funció proposada. Bernardo recorda els noms de diversos mansos que va tenir i, que segons ell, “fueron muy buenos”: Carbonero, Comerciante, Libertao…

Una cabra valia pocs diners, recorda el preu de trenta pessetes, encara que afirma que als anys cinquanta això ja era una cosa: “se podía vivir”. Bernardo mira a les muntanyes, doncs estem asseguts al pati de la casa en plena muntanya, i ens adverteix de la fi del pasturatge, doncs les dificultats són moltes: “mucho bosque, pero todo selva”, de manera que les cabres només poden menjar un 25% del que necessiten, ja que l’accés a les pastures és gairebé impossible. Este detall indica que la muntanya està completament bruta, no es neteja i això dificulta enormement la tasca del pastor. Una altra gran dificultat que troba Bernardo és que ja no hi ha gent que sàpiga portar a les cabres, de fet les va vendre i se les van tornar, doncs és un animal molt peculiar i requereix un cert mestratge, doncs van molt al seu aire. Solen criar on els ve, i ells tenien el costum de marcar el lloc amb un manoll de romaní i tornar més tard amb el cotxe a recollir-les. Allí havia quedat el cabrit, amb la seua mare, que esperaven pacientment l’arribada del pastor. Després a la nit calia fillar-les perquè mamara el cabrit i no morira. Afirma que ha dedicat la seua vida al pasturatge, i que ha estat feliç a la seua manera. La naturalesa li ha ensenyat tot el que sap, sobretot, una vida de pau i benestar amb ell mateix i amb els altres. Fins i tot li ha proporcionat aliment quan no calia menjar, com és el cas de l’inversemblant ardacho¹. La curiositat de la seua vida és que la dona, a la qual va conèixer al ball de Chella, pensava que Bernardo era pastor però protestant, no havia entès bé quin era el seu ofici.

Recorda que el seu pare li va parlar de la presència de llops² a la muntanya. Estos atacaven les cabres i se solien cobrar alguna peça. Per defensar-se de la presència imponent dels llops tant el seu pare com el seu avi, se servien d’un gos mastí que protegia les cabres amb sol·licitud.

Més tard em fa una exhaustiva exposició d’algunes flors del camp i els seus usos, cosa que em deixa admirat, ja que el seu coneixement de l’entorn natural és esplèndid, com a expert botànic que ha adquirit tot un bagatge de coneixements per tradició oral i, potser, per assaig propi. A continuació detalle algunes de les plantes i usos que em va relatar:

Bocheta i Arnia……………………………Per a tot tipus d’inflamació
Arenaria……………………………………Neteja el rinyó i és bona per als còlics
Trigico de moro………………………….Tanca la diarrea
Poleo………………………………………..En infusió

Una de les pors més grans que pot passar el pastor a la muntanya és que el sorprenga una tempesta³. Les cabres s’aixopluguen als pins, però el pastor no, ja que sap que els raigs van als arbres. Però recorda un dia difícil, on la pedra feia impossible aguantar el xàfec i va haver de buscar l’abric d’algun pi. Pensava que tots els cabrits que restaven al corral havien mort, quina va ser la seua sorpresa que en arribar al corral, una vegada va passar l’empenta de la tempesta, va escoltar de lluny el balar dels cabrits i va pensar que amb una poca de sort algun s’hauria salvat , i així va ser, tots estaven sans i estalvis, arraulits al voltant d’un gran arbre que s’aixecava al corral.

Solien fer gacha-miga per menjar a la serra, el seu pare li va ensenyar i ell recorda que deia el següent refrany:

La gacha-miga del carbonero,
dos vueltecicas y al agujero (boca).
La gacha-miga del pastor,
Cuanto más vueltecicas está mejor⁴

Em parla de les alimanyes del bosc, la víbora, el aspe, el sacre, el saltón, -“si te pican te mueres rápido”, afirma Bernardo- . Piquen a les cabres però no les maten com farien amb un home. Nosaltres no tenim pell que ens recobreixca i protegeixca, com sí que posseeixen els animals, encara que “si no mueren les falta poco”. Els pastors porten a sobre pals de bruc per, en el cas d’una mossegada, punxar la zona afectada amb promptitud i extreure’n el verí. Després cal rentar-se les mans ràpidament, ja sigui amb aigua o en defecte amb orina. Em va escenificar una escena on es va veure fustigat per una serp que al final va desaparèixer entre la mala herba. Utilitzant el seu avantbraç i la mà dreta, recolzats sobre el palmell de la mà esquerra, va dibuixar els moviments d’una serp enorme, que, segons ell, aguaitava el bestiar i que en escoltar la seua veu es va regirar cap a ell…va passar por, ens explica.

L’única transhumància que va fer va ser el trasllat d’unes cabres que va adquirir a Dos Aguas. El transport es feia caminant i ho va fer ell al costat d’un ajudant d’Ayora. El trajecte va durar tres dies: la 1a nit s’arribava a la Casa Otonel a Cortes de Pallás; la 2a nit al poblet de El Oro, guardant les cabres en un corral del lloc. Encara que el propietari del corral no volia doncs podien portar qualsevol malaltia i transmetre-la al seu bestiar. El fred era intens i això volia dir quedar al ras. Va ser la dona del propietari del corral la que es va apiadar i va convèncer el seu marit que poguessin guardar, almenys aquella nit, les cabres als seus dominis. Normalment això es feia com a favor entre pastors, huí per tu demà per mi. Aquella mateixa nit era festa a El Oro, i, cansats com estaven, van haver de suportar tota la nit de revetlla a la mateixa porta de la casona. El tercer dia ja s’arribava a Enguera, a la ribera del riu Grande.

¹Sarvatxo o fardatxo en valencià i deformadament se l’anomena ardacho a Enguera. Lagarto en castellà. Afirma que el seu sabor és semblant al del peix, i que ha estat un menjar freqüent entre els pastors.

²Bernardo recorda un episodi preciós en què va arribar a veure un llop ibèric, no ho oblida, era l’any 2000. Era nit tancada i la boira cobria l’espessor. Eixia per controlar les cabres, doncs estes tenen tendència a despistar-se, en això i com un espectre entre la boira, va veure la seua figura serena que el mirava atentament…al segon va desaparèixer sense deixar rastre.

³Recorda que en Ayora un raig va matar a un jove.

⁴És un curiós vers que ens parla del temps que el pastor té a la muntanya, on pot coure tranquil·lament el seu aliment. En canvi, la resta de professions no tenen el mateix temps i el menjar es fa per ser digerit amb rapidesa.