Hirundo rustica

L’orenella comuna Hirundo rustica forma part i pregonera del bon temps dels nostres pobles i camps. Au insectívora de vol ràpid i acrobàtic, delicada, gràcil i aerodinàmica, de color negre, amb reflexos blaus metàl·lics per dalt i blancs crema a les parts inferiors. Té el front i la gola roges i un collaret negre. Les ales, llargues i apuntades, mostren tons blancs a la part inferior davantera. Construeixen els seus nius, en forma de bol de fang ensalivat, col·locant-los als sostres, i bigues de les cases, golfes, quadres, coberts i pallers, on trauen endavant diverses pollades per temporada.

Al costat de falcies i avions comuns són per excel·lència els principals emissaris de la primavera, i malgrat anar vestits de negre ens porten l’alegria de colors i de vida que la natura exhibeix en aquella època. Actualment, amb el deteriorament rural i l’abús dels productes químics, ens estem quedant sense elles de manera alarmant. L’arribada d’estes aus viatgeres i extraordinàriament beneficioses ens omple d’optimisme i d’energia, ja que juntament amb elles el solstici es presenta en la màxima expressió. La infància, juntament amb el berenar i una pilota de futbol, ha estat des de sempre acompanyada per este trissar tan característic que emeten quan volen. És obvi que han format part de l’escenari de les nostres vides des d’abans i la seua desaparició, juntament amb altres espècies, és viscut com a irreparable.

No semblen temps propicis per a sensibilitats d’este tipus, sobretot quan la globalització i el pensament líquid tendeixen a homogeneïtzar escenaris i reduir vivències. Ni la política ni els diferents blocs mundials que s’estan gestant a l’actualitat, dissenyats tots ells en línies de pintura gruixuda, tenen la capacitat d’atendre la particularitat ni la bellesa de cada racó de les nostres vides; doncs això mereix un traç fi i delicat. No obstant això, malgrat el que hem dit, volem pensar en positiu i donar un vot de confiança a la pròpia vida i la capacitat de regeneració de la natura. Tot està en una relació perfecta de simbiosi i la seua desaparició o minva fa proliferar tota mena d’insectes que s’han quedat sense els seus depredadors naturals.   

Fa uns anys vaig fotografiar les orenelles a la entrada d’un vell cobert, emprant la tècnica de l’alta velocitat, però esta volta vaig anar un pas endavant buscant una imatge diferent, combinant en un mateix escenari la llum dels flaixos amb la llum contínua de unes llanternes per crear una estela que proporcionava a l’escena una sensació de moviment. Ara, en la tranquil·litat que ens permet el descans estival, molt a prop ja de l’inici de les seues rutes migratòries, només ens queda observar al capvespre els grups d’orenelles i avions comuns que, juntament amb els sorollosos falciots, es persegueixen mútuament descrivint impossibles òrbites sinuoses al voltant dels vells edificis, amb l’esperança de tornar-les a veure la primavera que ve, després de milers de quilòmetres de travessia creuant mars i terres que les continuaran desafiant.

Reproducció del seu canta: