Ortiz, l’últim pastor del Caroig V

Ortiz, l’último pasto del Caroig V

10 de Gener de 2010. Caroig.

Matí molt fred (-4ºC). Tot el Massís del Caroig amaneix sota un espès mantell de neu. Em trobe a la població d’Ayora, són les 8.30h. He quedat amb JV. A casa seua hi ha la seua mare Vicenta, que asseguda al corral al costat de la vella porta de l’estable, la veiem treballant l’espart amb habilitat, confecciona cistelles, cabassos, gerros, safates, etc., que després ven als mercats tradicionals dels pobles. Ens acomiadem, però no sense abans quedar-hi un altre dia perquè ens prepari en plena muntanya les farinetes típiques que els pastors elaboraven antigament quan romanien molts dies amb els seus ramats a la serra allunyats de la població.

Pugem al Nissan Patrol i eixint d’Ayora ens dirigim a Teresa de Cofrentes, en plena serra creuem el pont del riu Cantabán. Davant nostre s’alça majestuosament el pic Alcola i la seua cadena muntanyosa. Passem per la Cañada de Abajo també anomenada Cañada de Jarafuel, una immensa vall amb la Mola de Cortes al fons.

Després de molts quilòmetres per camins de muntanya i envoltats de neu arribem a la fita de tres termes, Cortes de Pallás, Bicorp i Teresa de Cofrentes. Allà, a la partida de La Solana (Bicorp) hi ha el ramat al qual acompanyem durant diverses hores per paratges de gran bellesa.

Davant nostre i mirant cap a l’oest veiem el pic Caroig, just al punt per on les cabres passen a prop de la casa-corral del Mellao. Des d’allà també s’albira l’enorme vall llaurada pels rius Cazuma i Cantabán, que des de Teresa de Cofrentes i Jarafuel arriba més enllà del pic Caroig.

De tornada veiem algunes cabres endarrerides, JV em diu que no hi ha problema i que prompte arribaran al gruixut del ramat. Però allò que ens crida l’atenció és un cabrit xicotet que va sol. JV hàbilment l’agafa i el deixa al corral del Mellao perquè passi la nit, per al dia següent quan torne incorporar-lo al ramat. Em diu que amb ell hauria d’haver anat el seu germà però que segurament va ser capturat per una àguila o alguna guineu.

De tornada, passem per la casa-corral del Cura a donar el pinso (civada, alfals i dacsa) i palla als mascles que ara romanen separats del ramat.

Partim ja avançada la vesprada per arribar al corral del pastor Casimiro Lafuente (4-2-1950), al qual ens topem pel camí amb les seues cabres. Este pastor de Jarafuel té el seu corral a pocs metres del riu Cantabà, en un bonic paratge amb multitud de xops amb les seues fulles nues ja que estem en ple hivern. A l’altra part del camí veiem camps d’ametllers i oliverars. Conversem molt de temps amb este bon home, i mentre les seues cabres pasturen tranquil·lament en un turó de la serra, ens explica les propietats de quatre herbes que creixen al marge del camí:

1. Berceo: muy parecido al esparto
2. Cañamillo: florece más tarde que el romero y es muy bueno para la miel.
3. Salao: hierba leñosa que las cabras se la comen muy bien. De sus ramas Casimiro hace gavillas para encender la lumbre.
4. Boja (Albaida).

La vesprada comença definitivament a caure i el fred comença a fer-se insuportable, bufa un vent del nord gelador. És hora de tornar.