Ramón García, pastor de Navarrés I

Ramón García, pastor de Navarrés I

DESEMBRE DE 2008

Acompanye Ramon i el seu ramat pels camins de la serra de Navarrés, coneguda en valencià amb el bell nom d’El laberint de la lluna plena. Eixim de la carretera que va de Playamonte a la Font del Pi, zona muntanyosa que actualment es troba poblada de xalets. La natura continua bregant per obrir-se camí, però cada cop se sent més ofegada per la mà de l’home. És per això que es fa un constant pas de vehicles que entorpeixen la tasca del pastor en el que és el seu hàbitat natural, doncs ens referim a una Cañada Real. Advertim, amb un senyal del pastor, de la proximitat dels cotxes, però ell es mostra tranquil, ha sabut conjugar tradició, costum i modernitat, així que insta a la calma: “tranquilo, esto es vereda, es la Cañada Real de Almansa, la Ley nos ampara”. Però, tot i així, Ramon alerta les ovelles amb gest humil i carregat de civisme, malgrat el nerviós conductor que espera ansiós el seu pas que el porte a les artèries principals on el cotxe no s’ature davant de “súbites” pèrdues de temps. Ramon, en canvi, seguirà serè el seu pas mentre dóna una ordre al seu gos, que més que ordre és una picada d’ullet.

Als seus 71 anys i ja jubilat continua pasturant les ovelles. Actualment té 200 caps, i afirma que “mientras me valga de las piernas, aguantaré…”. Vicente Talens, pastor retirat i amic de fatigues i del qual també en parlarem més endavant, corrobora les seves paraules, ja que el coneix bé i sap de la seva tossuderia. Concreta que, si Ramon deixara les ovelles es moriria en quatre dies, doncs estes el sustenten i li donen un al·licient que res a la vida li pot proporcionar. De fet –continua comentant- que els gossos pastors moren de pena en deixar d’eixir a la muntanya per lladrar el ramat. Això és la seua vida.

“Esta vida es muy dura y sacrificada. Olvidate de fiestas y de tener vida social. Cuando era niño no pude ni ir al colegio. Mi padre me sacó cuando tenía diez años y desde entonces no he parado de pisar el monte. Eso sí, a mi manera he sido feliz, pero he pasado frío, calor, nevadas y todo tipo de calamidades, pero el monte te hace fuerte. Muchas veces llegaba a casa con niebla, sin ver ná, o mojado por una tormenta. No sé como no me he muerto de una pulmonía: ¡mala hierba nunca muere!”

Ramón García Saez va néixer al cor de la serra el 24 de gener de l’any 1939, molt a prop de Cases de Benali, a la casa de La Cameta a Bolbaite, molt prompte va passar a la casa del Pajarero també a Bolbaite i situada al mateix cordell de Benali, allí va viure fins que el van cridar per a files. El seu encimbellament, a la muntanya, ja era tot un presagi d’amor per la natura. Ramon parla molt del seu pare, ell com ningú no li va ensenyar a guanyar-se la vida en plena muntanya. M’explica que de xicotet a casa tots els anys feien la matança del porc. Es tractava d’un porcí de deu o dotze arroves. No els va faltar mai de res, no perquè no hi hagués necessitat, sinó perquè els seus progenitors tenien un envejable coneixement de tots els recursos que oferia la naturalesa. Cada matí, ell i el seu germà, anaven a recollir un “costal de llenya” perquè la seua mare poguera cuinar les gacha-migas¹ i els gaspatxos². A la muntanya –afirma el tio Ramon- que hi ha pastors que han menjat llangardaixos i serps. De fet, recorda, com de xicotets ne caçaven, ell i el seu germà, al tio Marulo. Als animals, això sí, els alimenta amb pinso (alfals, blat de moro i ordi) i palla.

1 Plat típic de la Canal de Navarrés. Gachamiga: Ingredients: 1/2kg de farina, sal, 2 l de aigua, 1 cap d’all, 1 creïlla gran, un “gotet” d’oli.
2 Plat típic de la Canal de Navarrés. Ingredients: torta de pa fina cuita a la brasa, brou d’olla.

Ara és un pastor jubilat que es limita a treure les ovelles a prop del poble. De jove sí que les traslladava lluny. Es veia obligat a fer transhumància quan arribava l’època de la maduració de l’oliva i la garrofa fins que es recollia, per tant, els desplaçaments que feien els pastors de la Canal de Navarrés i, de tots aquells que serpentegen per les sendes del Massís del Caroig estava condicionada per aquest fet. Un cop recollits els seus fruits el pastor tenia el permís dels diferents amos per esgotar el que quedaras al camp. Els pastors feien la transhumància entre l’1 i el 5 de juliol, de manera que la seua estada estival finalitzava cap al mes d’octubre, una vegada superades les calors valencianes. Sortia de Navarrés a primers de juliol, tornant el mes d’octubre: Tot degut a una Llei que prohibia pasturar al terme de Navarrés des del dia de Sant Jaume (25 juliol) fins a octubre, per tal d’assegurar la collita d’estos fruits, ja que les ovelles els feien malbé. Així és que no tenia cap altra opció que anar a buscar els rostolls de cereals de la Manxa, que per aquella època els camps de blat ja havien estat segats. El nostre pastor, Ramon, sortia amb el seu ramat cap a les 5 o 6 de la tarda i cap a les 11 de la nit del dia següent feia presència als camps d’Almansa. Era la nit la seua guia i companya, sense cap altre interlocutor que la fidelitat del seu gos. Quants misteris i secretes confessions deu haver escoltat la nit? Quines històries velles guardarà en els seus records? La foscor de la nit permetia a Ramon fugir de les fortes hores de sol i calor, és més, l’herba de la serra, seca per aquella època, no permetia gaires alegries i, amb la rosada de la nit eren més comestibles, afí de arribar com més prompte millor als rostolls de blat manxeguos i deixar enrere com més prompte millor estes muntanyes. A Almansa establia el seu campament base als Corrals de Pétrola i Bonete. El blat s’havia segat el mes de juny i a partir d’aquelles dates els rostolls eren aprofitats com a pastures. Eren rutes molt transitades, tant per fer transhumància, com per anar en solitud a comprar ovelles dels poblats i caserius de la Manxa. En aquesta segona ocasió en anar-se’n en solitud, en tornar, en canvi, es tornava acompanyat del balar d’un xicotet ramat d’ovelles. L’ofici pastoril és reflectit en nombrosa prosa antiga, com a model de bondat i bon fer: “(…)Por lo que toca a su oficio, aunque es oficio de gobernar y rejir, pero es muy diferente de los otros gobiernos (…) él solo administra todo lo que a grey le conviene; que él la apasta, y la abreva, y la baña, y la traquila, y la cura, y castiga y la reposa, y la recrea y hace música, y la ampara y la defiende”¹

“Recuerdo que algunos años me acompañó Vicente Talens que procedente de Villanueva de Castellón llegaba con su rebaño hasta Navarrés y de allí ya salíamos los dos juntos de vereda. Estas rutas también las hacían los pastores a pie, sin las ovejas, cuando iban a comprar animales a los pueblos y caseríos de La Mancha”.

Escolte atent Ramon recitant poemes carregats de records i vivències. Ell, mentrestant, observa l’horitzó i apaga un cigarret contra una pedra. Ramon enyora este temps perdut, que ja no serà i que el mateix temps es va encarregar d’esborrar. Des d’este estat de malenconia em recita una altra de les seues dites que tanta càrrega simbòlica tanquen, quan als seus camins es creuava per terres manxegues. L’organització a la Manxa era molt diferent de la de València, durant el període d’estiu, quan els seixanta pastors dels llogarets manxecs, a càrrec del pasturatge de les terres altes, es trobaven sota l’autoritat de l’alcalde i aquest s’absentava. El poblat continuava gaudint dels drets i subjecte a les obligacions indicades pel Fur i continuaven sent pels alcaldes ambulants, és a dir, els pastors i guardes, cridats a l’ordre.
No sabem quantes vegades, guardes i pastors, es reunien en assemblees especials per sentir decisions judicials dels alcaldes en matèria de caps de bestiar extraviats, ni tan sols si estes reunions existien de fet, però és de suposar que era així, per la necessitat que tenien els pastors que es custodiés la seuaa hisenda. Es percep amb claredat que el pastor és un home que té molt de temps, que ha d’organitzar els seus propis assumptes, ja que els altres, aliens a la seua realitat, no coneixen el que és delicat de l’ofici lanar:

En la Mancha hay un pastor

que en una sombra de trocha

dándole cuerda a un reloj

y llamando a su cabra mocha (Ramón diu Morica).

La figura de donar corda al rellotge, sota l’ombra d’un arbre, ve a significar la tranquil·litat d’aquell que no té cap pressa, simplement ha de perdre el temps, esperar hores i hores. De sobte, crida les ovelles que van a la seua i ell per trencar la soledat estableix comunicació amb el ramat i el seu gos. Trenca el moment carregat de nostàlgia amb una cosa que li ve a la ment. Es tracta d’un esdeveniment desgraciat que va viure un pastor a Ayora, que després de tota una vida de dissorts i de vagar només per les muntanyes desolades per tirar endavant el seu ramat, un mal llamp el va partir en dos. El va destrossar al costat d’una desena d’ovelles, doncs una terrible i violenta tempesta el va sorprendre a la intempèrie de la serra. Ramon, sense dir-ho, es felicita d’haver arribat al final del trajecte d’una vida carregada de dificultats, i, d’alguna manera i calladament, beneeix la seua sort.

La transhumància realitzada per Ramon era al revés de la que feien els pastors de la regió muntanyenca de Conca i Terol. Estos darrers² anaven des de l’interior a les pastures d’hivern de la conca mediterrània de València, aprofitant el bon clima que els proporcionaven estes terres. La iniciaven als mesos d’octubre i novembre per fugir de les baixes temperatures de l’altiplà. Passaven l’hivern, fins que arribava el mes de maig alimentant el bestiar a les terres baixes de València.

¹ Del Mar, E. FR. Luís de León “La Vida Pastoril”. Modelos de literatura en prosa, extractos de los más célebres escritores españoles desde el siglo XV hasta el presente. Casa de Juan Chapman, 121, Newgate Street, Londres, 1854, pp. 78-79.
² L’único pasto del que parlarem en este llibre que actualment fa la trashumància desde Conca a terres del Caroig, es Fermín Muñoz.

La sendera que feia Ramón enllaçava el cordel de Benali amb la Cañada Real de Almansa: Caserío de Benali, Casa La Matea, Umbría Negra, Casa la Segurana, Casas Sujel, cementerio de Almansa, Pétrola/Bonete.
Abeuadors en esta ruta: Benali, La Cebolla, Fuente La Rosa, Sujel i Segurana.
En Navarrés arribaren a contar-se al voltant de trenta pastors, sens dubte era un negoci del tot rentable i valorat.