Sobre el revelat II

Seguint amb el fil del meu anterior article sobre el revelat, i recordant alguns punts en què vos deia com ha d’actuar un fotògraf de naturalesa de la manera més correcta possible, a l’hora d’ensenyar la seua feina, com és intentar transmetre de la forma més versemblant, la realitat viscuda, sense enganys i sense alterar-la, vos porte esta vegada com a exemple, una fotografia que vaig fer ja fa uns quants anys, treballant un niu de palputt a l’interior d’uns garrofers. Per a la realització de les fotografies, vaig optar pel mètode de tret remot de la càmera, que estava degudament camuflada amb el trípode i els flaixos (que disparant en manual a grans potències, aturarien el moviment de la palpate) a un metre escàs de distància. No cal dir que per abordar este tipus de treballs amb aus en època de cria, s’ha d’actuar d’una manera molt ètica i responsable, seguint el protocol d’un bon naturalista, on un dels punts més importants és assegurar-se que els pollets ja estiguen ben crescuts, abandonant qualsevol intent davant del més mínim problema que puga sorgir en el comportament de la fauna. En este cas, i després de diverses setmanes de seguiment, i un cop comprovat que les palputs ja s’havien acostumat als meus atuells, em vaig disposar a fer la meua primera sessió. Dos flaixos davanters disparats a alta velocitat, per aturar el moviment de la palput en la seua arribada al niu, amb la presa al bec, per encebar el pollet, i un altre flaix per il·luminar subtilment el fons, ja que d’una altra manera se’ns hauria quedat molt fosc. I el resultat, després de diverses sessions fent correccions d’enquadrament i demés, va ser la imatge mostrada a sota, l’original, sense retocar, l’arxiu RAW.

On podem apreciar una imatge que se’ns mostra rentada, sense volum, poc contrastada, en definitiva, molt plana, que és la base on actuarem per treure el màxim partit.

Aquesta segona imatge ens mostra un revelat massa agressiu, molt propi de la mentalitat d’aquella època en què començava a emergir la fotografia digital, on s’aprecia una il·luminació excessiva de l’escena al costat de la intensa sobresaturació dels colors.

Esta tercera imatge és molt més correcta, no tan saturada i molt més natural.

Esta quarta imatge és per al meu entendre el revelat idoni, o almenys el que a mi més m’agrada i el que crec que s’ajusta més a l’escena que els meus ulls van veure aquell dia. Mínima saturació, una mica més de contrast i el que em sembla més important, un fons amb la mínima il·luminació que aporte amb el flaix de fons, que respecta la esmorteïda llum que es colava entre el brancatge.

En estes quatre imatges es pot veure la meua evolució com a fotògraf de natura.

A partir d’cí, cadascú que traga les seues pròpies conclusions.

Published by

Leave a comment