Ortiz: l’últim pastor del Caroig II

Ortiz: l’últim pastor del Caroig II

10 Setembre de 2009. Caroig

Jose Vicente és l’últim pastor del Caroig, ell representa la darrera esperança d’un ofici mil·lenari a la vora de la desaparició. Als seus 42 anys (2009), té cura dels últims ramats de cabres blanques celtibèriques de la Comunitat Valenciana.

Al costat del tio José¹ pugem cap al pic Caroig a la recerca del bestiar de cabres de JV. Este pastor és un dels pocs que encara guien ramats de cabres blanques serranes. El trobem al corral de la Casa del Cura al terme de Teresa de Cofrentes. JV està donant ordi i palla als mascles reproductors, que en esta època els té tancats al corral perquè no s’aparellen amb les femelles.

La resta del ramat pasta tranquil·lament pel paratge de la Tona-Font de la Carrasca. Més tard eixim a la recerca de les cabres, baixant per una senda que condueix a un abeurador, on trobem el ramat fent sester. És migdia, i l’estiu encara es resisteix a abandonar-nos…

JV té uns 500 caps, no purs del tot (els celtibèrics són totalment blancs), hi ha de diferents colors, clapejats en negre, marró, etc. El seu objectiu en uns quants anys és anar depurant el ramat fins a aconseguir el cent per cent de puresa de la raça celtibèrica.

Veiem la silueta d’un xicotet falcó que ix d’un bosquet i s’enlaira, JV s’afanya a assenyalar-ho amb el dit alhora que diu: “és un esparver”. Jo també ho havia identificat però no tan ràpid. Em quede sorprès. Cada cop estic més convençut que no tot s’ensenya a les universitats. Una mica més endavant, veiem unes flors blaves que destaquen sobre els ocres pedrosos del camí i l’herba seca de finals de l’estiu. El tío Jose que tot s’ho ha ensenyat en esta magnífica Universitat que és la natura, ens diu que es tracta del safrà bord, flor indicadora que s’acosta la tardor i no tardarà a arribar el fred.

JV m’explica una actitud que tenen les cabres i és que, a la primavera i l’estiu sempre es mouen de cara a vent ja siga de llevant o de ponent, així l’aire els espanta els insectes.

Es lamenta que ha estat un any molt dolent, perquè ha plogut poc des de l’hivern i tot està molt sec. L’oncle Jose diu: “Los garroferos solo llevan cuatro garrofas, este año no habrá ni para los jabalíes”.

El tío José ens conta que: “A los 18 años tenía una novia en Jarafuel , la conocí en las fiestas de Ayora. Estuve saliendo con ella durante un año. Iba desde Bicorp andando hasta Jarafuel, tardaba una jornada en llegar. Un día le dije a mi padre que quería irme a vivir con ella en su pueblo, pero se negó, quería que estuviera con el ganado. Le dije que ya le había pedido la mano y todo. Mi padre se enfadó aun más y ya no la volví a ver”.

¹ Pastor retirat natural de Bicorp i que compta actualment amb 82 anys. Este avi de caràcter vitalista i conscienciós ens va explicar els seus records i ens va oferir les seues vivències, sense cap mena d’amargor, orgullós de tot el que la vida li ha donat i amb una senzillesa i noblesa com només ho poden fer aquells homes que van recórrer tants anys per estos camins del Caroig.

José Rey Gandía, és un pastor retirat que viu a Bicorp. Se’l coneix, i així en direm en endavant, com el tío Pepe. Se’l veu un home amb les normals xacres de l’edat, però, sobretot; amb la intensa pena de la sobtada mort de la seua dona, a qui tant va estimar i estima. Això sí, conserva l’empenta que li va brindar la naturalesa en transitar diàriament els seus camins. Als 7 anys ja se’n va anar amb unes cabretes a la muntanya. Un tío seu, que s’en va anar cridat a files, li va demanar que cuidara el seu ramat i així va ser. El tío ja no va tornar, ni se’n va saber res: el tío Pepe va ser el que es va encarregar de la hisenda. Confessa haver estat molt feliç “a mi me ha gustado mucho, chico”. Recorda les dificultats que l’Estat, equivocadament, posava els pastors “se comían los pinos nos decían” i, ara, afirma que els pagarien perquè tornaren amb el bestiar a la muntanya, ja que el que sí que mengen és l’argelaga i el coscoll, i així, netegen la muntanya. Sens dubte eren altres temps, i, ara, el món pastoril escriu, malauradament, el seu epíleg. Huí ja no queden pràcticament pastors a la muntanya i el bosc sembla desert, abandonat dels seus pobladors naturals. El bestiar va ser una riquesa i ara està desapareixent del paisatge natural per passar a les granges. El tío Pepe confessa haver estat feliç a la muntanya, ho recorda amb malenconia sota un pi que confessa haver vist créixer i que ara li serveix de sostre: “Me cago en diez, ojalá pudiera volver a la naturaleza y ser féliz”. Certament la vida l’ha colpejat, la mort de la seua companya l’ha submergit en una gran tristesa, enmig de la muntanya se’l veu reviure i enyorar una vida plena d’amor i riques vivències. Beneït el temps que guareix les ferides i fa oblidar penes passades, i esperant que les nostres llàgrimes puguin rentar la nostra memòria, esperem poder oblidar i sentir-nos millor demà (en veure el dolor del nostre amic).

Va ser una persona amigable, amable amb tothom, no recorda tenir enemics: ni amb altres pastors ni amb els guardes forestals. Mai no va tenir problemes amb la Guàrdia Civil. Un cop, només una vegada li van denunciar: “Me pusieron una multa de 200 pesetas en Millares por no llevar la guía¹ “. Va viure durant molts anys a la Foia del Sal, al mig de la muntanya, però va néixer a Anna, ja que “su madre fue a Anna a parirle”. Un cop casat va viure 30 anys a Alambín, l’última casa del terme de Quesa i ja, des d’allà, es va quedar a Bicorp. Amb el que va treure del bestiar es va casar amb una dona de Mallorca, on va fer el servei militar. Ella era filla d’un brigada, i el tío Pepe, en enamorar-se’n, va tenir la possibilitat de fer carrera militar, però a ell li llençava la llibertat de la muntanya i ella va seguir, per amor, els seus passos. Van arribar a tenir 800 cabres i 100 ovelles, tant era la feina que va arribar a contractar pastors² perquè li cuidaren diferents ramats. La seua dona, fidel i sol·lícita, l’ajudava tot. Recorda el tío Pepe com li aguantava la llàntia, quan de nit havien de treballar de valent al corral.

El tío Pepe no va fer transhumància, però sí que va fer transtermitància; anava de Casillas (terme de Millars) a l’Alambí (terme de Bicorp), amb la intenció de proveir pastures, sempre fresques, al bestiar. D’esta manera, el menjar es podia recuperar per a una altra ocasió. Com afirma el tío Pepe “la cabra es muy señorita, es como las mujeres que van floreando por ahí. La oveja, en cambio, lo que le das se lo come. Eso sí, la cabra es más dócil y la oveja muy zompa”. El seu gos (Bartolo) va ser una gran ajuda per a ell, doncs moltes vegades s’ocupava, ell sol, de les cabres, quan el tío Pepe li vencia la feina o el cansament. Les cabres eren marcades a les banyes per un senyal que identificava el seu propietari, per tal d’evitar els robatoris. Encara que pitjor que un robatori, era qualsevol malaltia. Hi havia una malaltia que atacava les cabres anomenada la gota: se’ls inflaven els genolls i queien a terra, on les guineus les degollaven en quedar enrere, en una ocasió –confessa–, “tuvo una gran ruina”. Una altra malaltia era la sarna, que es produïa, bé per manca d’aigua i menjar, bé per massificar el bestiar en un corral, ja que l’animal patia calor i asfíxia.

¹ La guia és un informe que elaborava el veterinari on s’informava de l’estat del bestiar per evitar contagis.

²Un pastor contractat “no valía na”. El tío Pepe els donava 100 pessetes al mes, menjar i roba. A més els feia festa algun dia i ja estava el contracte fet, amb una simple encaixada de mans. Huí no valen res ni l’encaixada de mans ni els papers. Recorda haver perdut un pastor contractat, quan, després de la guerra civil, els maquis van poblar els amagatalls de les muntanyes i la Guàrdia Civil el va alertar de la seua presència, cosa que el va espantar i se’n va anar.

El tío Pepe tenia gran devoció a sant Antoni, patró de Benali, de fet a les seves travesses per la muntanya no li faltava una estampa del sant, i, en quantes ocasions i dificultats s’emparà a ell “Sant Antonio Bendito”. Ens aclareix que és el Sant Antoni de Pàdua de Benali. Li va fer moltes promeses i el va portar al coll en processó en moments importants de la seua vida. El tío Pepe va vendre el seu bestiar fa uns tres anys: “fue la única vez que lloré, esa y la muerte de mi mujer. Si tenía 300 cabezas, las tenía a todas bautizadas y las conocía una a una, por su nombre”. Recorda les vegades que va fer la majá perquè al setembre ja escassejava l’aliment i calia treure els animals a la nit. Ell es quedava tota la nit amb el bestiar i observava la Via Làctia, el firmament; ha escrutat el cel en multitud d’ocasions i durant aquestes llargues nits ha trobat les respostes que es presentaven a multitud de problemes. Les estrelles han sentit les seues confessions més íntimes i, sens dubte, brillaran amb la llum més intensa el dia que el tío Pepe es reuneixca amb la seua estimada. Haurà desitjat morir quan decline el dia, a la muntanya alta i amb la mirada alta; on l’ànima remunta el vol i segueix el majestuós vol de l’àliga. Este dia el sanglot es convertirà en alegria; encara que la vida t’agafe i l’arrossegue, no podràs, doncs entreveuràs la llum de l’esperança.

El tío Pepe, ens conta algunes curiositats: “no se puede quitar al ganado en luna creciente, pues saldrán pulgas, en cambio si lo quitas en luna menguante no pasará esto. De igual modo, si el ajo lo plantas en creciente la raíz se saldrá de la tierra, y en menguante no.

El tío Pepe ens parla d´Alonso, un pastor de Zarra de malnom El Manco, que el desterraren del seu poble natal Alcalá del Júcar por pegar a un Guardia Civil. “era un hombre bragao, bastante hipócrita, al final nos hicimos amigos, pues de jóvenes tuvimos nuestras rencillas ya que entraba en mis pastos sin permiso”.

Ens acomiadem de JV que se’n va a Ayora. El tío Pepe i jo ens quedem asseguts sota uns pins, propers a la Font de la Carrasca, des d’allà albirem totes les muntanyes del Caroig esquitxades d’antics corrals de bestiar, ara en ruïnes degut a l’implacable pas del temps, per uns moments romanem en silenci en aquell desolat paratge, tan sols se sent el xiulet del vent, el tío Pepe sembla tenir la mirada perduda, però no és així, està observant aquells corrals on molts anys enrere albergaven cadascun centenars de caps de bestiar i que ara romanen abandonats per sempre i que són viu reflex de la decadència d’estes terres alçant-se com un bufa de tristesa al mig dels camps. Tot és silenci, i ni els ocells s’atreveixen a cantar…el mateix vent que segons abans havia portat a la ment del tío Pepe els records dels temps en què recorria la serra, ho torna en si i em diu: “Vamos pal pueblo, que me esperan pa la partida de dominó”.