Aquila chrysaetos

Des de fa molt de temps l’ésser humà ha sentit una gran fascinació per les àguiles, per la seua bellesa, poder… No en va, des de temps immemorials, la seua emblemàtica imatge, que reuneix poderosos símbols de majestuositat, preponderància i triomf, s’ha vist reflectida en nombroses cultures al món, sent protagonista de símbols nacionals, en banderes, escuts heràldics i ensenyes militars. Però també, moltes vegades, com passa amb altres espècies, ha estat repudiada pel mateix home en considerar-les com a rivals en la caça de les espècies cinegètiques.

L’àliga reial Aquila chrysaetos és la major i més poderosa de les rapinyaires ibèriques, sent les femelles més grans que els mascles. Durant milers d’anys va ocupar la majoria de les zones muntanyoses de la Península. Actualment, a causa de la pressió humana, l’hàbitat de la reina del cel ibèric s’ha vist reduït, encara que es manté estable. Els experts temen que la seua població es redueixca els propers decennis.

Les seues preses més habituals entre els mamífers són els conills i les llebres, entre les aus destaquen els coloms i les perdius, mentre que també consumeixen alguns rèptils (ofidis i llangardaixos), així com carronya.

És un rapinyaire essencialment rupícola que busca orografies accidentades i tallats rocosos, ocupant una gran varietat d’hàbitats, a condició que el terreny sigui el més escarpat i abrupte possible principalment en territoris tranquils on poder dur a terme la nidificació, evitant alhora masses forestals extenses.

Igual que ha passat amb altres emblemàtiques espècies com l’ós marró, el llop, el linx, el trencalòs i altres depredadors, l’àliga reial ha patit una severa persecució des del segle XVII, culminant en el període comprès entre 1960-1990, on l’ús indiscriminat del verí per acabar amb les mal anomenades alimanyes, va estar a punt d’acabar amb l’espècie. Altres factors que afecten la seua població és la pèrdua d’hàbitat a causa de diverses construccions al seu espai natural, així com la pressió cinegètica o l’espoliació dels seus nius.

Posseïdora d’un vol creuer que arriba als 50 km/h, pot assolir els 190 km/h quan està caçant, i arribar fins als 320 km/h en descens picat, superant així la velocitat de caiguda del falcó pelegrí.

Cada parella sol ocupar un territori amb extensions que van dels 20 als 200 quilòmetres quadrats. I solen ser agressives amb els seus congèneres invasores.

El seu cicle reproductor comença a finals de gener amb la parada nupcial. Les postes es produeixen des de darrers de febrer fins a finals de març, i consten d’un a quatre ous, de color blanc mat i amb taques marró-vermelloses.

La incubació, en què només s’implica la femella, es prolonga entre 41 i 45 dies. En el 90% dels casos construeixen el niu en penyals situats entre 200 i 2.200 metres d’altitud. El niu està constituït per una sòlida estructura de branques, entapissada amb herbes i fins i tot llana. Els dos progenitors s’encarreguen de construir-los durant unes quatre a vuit setmanes, encara que és la femella la que fa la major part de la feina.

Els polls són cuidats pels dos pares i vigilats contínuament per la femella, amb alguna ajuda del mascle, fins als 14 dies. Els dos adults els acarnissen fins que fan 30 dies, I a partir d’aquell moment s’alimenten per ells mateixos.

El plomatge es desenvolupa completament en uns 67-80 dies. Després d’abandonar el niu, els joves romanen lligats als adults uns tres mesos més, i després es dispersen i busquen el propi territori. No arriben a la maduresa sexual fins als sis anys.