La rata-penada

“Sense plomes vola i cap per avall dorm”

Embolicats en un halo de superstició i llegendes, els rats penats o rates penades han estimulat la fantasia humana des de temps immemorials.

El rat penat, amb el seu aspecte de diminut diable vagabund, és sempre un poc la fugissera representació de la por. La seua figura de màquina voladora del Renaixement, el seu negre i imprecís color, el seu penetrant i agre cridar i fins i tot la seua estranya forma de dormir, són elements suficients perquè en el seu entorn s’alçara la llegenda de la por i l’artefici de l’espant.

Per a la majoria de les persones aquests animals, igual que alguns rapinyaires nocturns d’aspecte enigmàtic com els mussols i les moixes, evoquen històries de cases encantades, cementeris i vampirs assedegats de sang que es transformen en rats penats per fugir dels llocs on practiquen les seues malifetes i pedre’s ràpidament en l’obscuritat de la nit. Però la veritat d’aquestes històries són tan fascinants com els mites dels que es veuen envoltats. Els rats penats, lluny de ser els monstres de les llegendes populars, tenen veritablement una importància cabdal per a la vida del nostre planeta.

La general aversió que acompanya aquests animals ha d’atribuir-se als seus hàbits nocturns, a la seua semblança amb els ratolins, a la seua esborronadora estructura facial, a l’estranya conformació de les seues extremitats o a l’àmbit sinistre dels seus refugis. El seu extravagant aspecte ha fet que la imaginació popular els convertira en animals de mal averany, companys inseparables de bruixes i donyets.

No podem saber la idea que l’home primitiu tenia d’aquest veí cavernícola, ja que encara que vivia en les mateixes coves, hi ha poca evidència d’encontres entre ambdues espècies, només es coneix una pintura rupestre on aparegueren representats rats penats. Les primeres notícies sobre la rata penada ens arriben, a través de la Bíblia, on se ‘ ns mostra com a animal impur i és considerat com a encarnació del dimoni el qual en nombroses ocasions és representat amb ales de rat penat. Moisès els considerava impurs i va prohibir als israelites que els tocaren. Aquest quiròpter està inclòs entre les “aus abominables” del Levític (11, 18) (11,19) on s’adverteix als creients dels següent: “… Entre las aves tendréis a las siguientes por detestables; no se comerán: el águila, el quebrantahuesos y el águila marina, … la abubilla y el murciélago “. Malgrat el seu caràcter mamífero, el rat penat va ser considerat durant milers d’anys com a una au. També el trobem a Isaïes (2, 20): “Aquell dia llançarà l’home els seus ídols entre talps i rats penats”.

Divus Basilius va escriure a la Roma antigua: “La naturaleza del murciélago está ligada con lazos de sangre a la del diablo”.

Los murciélagos! Cuenta Ovidio en el libroIV de La Metamorfosis que… las hijas de Minias desobedeciendo la órden de Baco, continuaron en su casa tejiendo y faltaron a la fiesta profana del dios… éste enfurecido, deseoso de castigarlas… al llegar el tiempo de la dudosa noche… las Minicides empezaron a esconderse por las estancias y de los fuegos y lámparas la luz evitaban buscando las tinieblas, mientras una membrana por sus pequeñas articulaciones se extendía incluyendo sus brazos en una tenue ala… y al intentar hablar, mínima y según su cuerpo una voz emiten, realizando leves lamentos con un estridor; frecuentando los techos no las espesuras, odiando la luz de noche vuelan y así de la avanzada tarde tienen el nombre.

Tot i que per als grecs la rata penada era un animal híbrid, d’aspecte sinistre i fantasmal, va ser considerado símbol d’intel · ligència, segurament per la seua habilitat per volar a la nit sense ensopegar amb els obstácles.

Altres supersticions antigues arrelades en algunes comarques rurals ens parlen del costum de clavar rates penades a les portes per a la protecció contra dimonis nocturns i malèfics. Gotes de sang de rat penat sota el coixí d’una dona li asseguraven la benedicció de tenir fills. Tanmateix, se li tenia gran simpatia com a remei contra les plagues de formigues, llagostes i la mossegada de serps.

Se’l considerava com una criatura sinistra que pressumptament s’enredrava en els cabells dels éssers humanos i que quan un rat penat entrava a una casa, moriria un membre de la família. En altres parts es deia que eren criatures setmesones de diables que esperaven en el crepuscle a les bruixes, o bé que eren una transmutació de les pròpies bruixes.

El metge Arnau de Vilanova va escriurer un tractat sobre els encanteris que ofereix nombrosos remeis per a la impotència causada per la màgia i assenyala que la bruixeria és ocasionada per una inscripció amb caràcters escrits amb sang de rata penada.

Els llibres dels antics doctor àrabs contenen nombroses prescripcions sobre ells i els xarlatans medievals d’Europa els incloïen freqüentment en les seues cures.

L’obra més famosa de màgia astral va ser un text àrab, escrit per Maslama Ibn Ahmad al-Majriti en la Espanya musulmana del segle X, conegut a Occident com Picatrix i traduït el 1256 al castellà a instàncies d’Alfonso X el Savi, i que va ser considerat durant molts segles la biblia dels bruixots. S’hi ofereix una llista de substàncies màgiques amb propietats meravelloses, entre les quals figuren el cervell de puput i la sang de rat penat (Cap.11 [268]): “Cuatro sahumerios compuestos para expandir la espiritualidad de la discordia y la enemistad, entre ellos el tercero que dice: “…sesos de murciélago, y sangre de gavilán, cuatro meticales de cada; cuajo y sebo de conejo medio metical de cada. A esta mezcla se le añade otro canto de tamo de paja, y se sahuma con ello.

Donat que fins fa uns 50 anys ningú savia res de la orientació dels rats penats mitjançant els ultrasons, es creia que estos éssers podien vore en l’obscuritat, així doncs, al llibre Los prodigios del mundo de Albertus Magnus (s. XIII) és diu al respecte: “Si quiere ver algo en plena oscuridad y percibirlo como a plena luz del día, úntese la cara con la sangre de un murciélago y todo ocurrirá tal y como lo he explicado”.

Durant gran part de l`’epoca medieval, va ser l’animal misteriós per excelència, associat a les sombres i al mal, tant és així, que els dimonis de l’art medieval eren representats amb ales de rat penat.

Al Renaixement, personatges instruïts com el genial pintor i científic Leonardo Da Vinci, veuen als rats penats d’una altra forma, i és fa servir de la fesonomia alar per confeccionar un model de màquina aérea, però no obstant, en 1570 al “Bestiario de Don Juan de Austria “, Martín Villaverde diu: El murciélago es ave y animal que vuela de incierta manera de naturaleza, con alas de cuero que con unos pellejos corta el ayre y en él se sustenta. Anda entre las aves y animales con quatro pies y pare no güevos si no hijuelos de su forma y los cría con leche. Cerca, rodea y busca su pasto a la tarde, pasada la luz del sol, que con el sol no ve lo que á menester. Su pluma es vello y su color pardo a manera de ratón. Chilla enhadosadamente.

Un segle després, a la época Barroca, era considerat el símbol de l’anticrist. El pintor espanyol Francisco de Goya, precursor de la pintura Contemporánea, els va utilitzar com a símbol de tot lo amenaçant i de la irracionalitat.

En 1598 la Inquisició de mallorca va procesar a Miquel Fiol, mercader català, per fer ús d’unes pòcimes d’una bruixa, concretament d’una beguda d’oroneta i rat penat q havia donat a una dona i així “aquesta aniria darrera de l’home que li ho havia donat “.

A les nostres terres valencianes tenim una llegenda que diu que estant les tropes del rei Jaume I acampades al Raval de Russafa, a les afores de les muralles de la ciutat de València, i assejant als musulmans, un rat penat va fer el seu niu a la part alta de la tenda reial i el rei va ordenar que no l’espantaren, ja que li va paréixer una senyal de bona sort. Una nit, quan l’exèrcit cristià dormia confiat, el colp d’un tambor va alertar el rei i els seus soldats; va ordenar als seus oficiales que extremaren la vigilància, i va descobrir una avançada mora que per sorpresa atacava el campament cristià; això va conduir a una dura batalla que va a provocar la retirada de l’exèrcit sarraí i la posterior conquesta de la ciutat de València. Gran va ser la sorpresa del rei Jaume I, que va voler premiar a qui havia avisat amb els colps de tambor, quan va comprovar que havia estat l’aleteig del rat penat sobre la pell del tambor. Des d’aleshores el rat penat és considerado un símbolo d’alerta i protecció, i s’ha incorporado a les banderes i escuts de ciutats com València, Palma de Mallorca, Barcelona i Albacete.

Com hem pogut veure, el rat penat és un dels animals que te més mala imatge arreu del món, i res més lluny de la realitat, ja que són enormes consumidors d’insectes que eviten l’ús de pesticides i plaguicides químics que tenen efectes negatius sobre el medi natural. A més a més, són també generadors d’un adob excel·lent per a finalitats agrícoles. Per tot això i moltes altres capacitats i característiques físiques, fisiològiques i biològiques, els rats penats són uns animals indispensables per a l’ésser humà.

Al món viuen al voltant d’unes 1.100 espècies (a l’Estat espanyol 29 espècies i a la Comunitat Valenciana 23 espècies, de les quals 12 són cavernícoles, 4 forestales i 7 urbanes), i més de la meitat d’elles es troben greument amenaçades per la destrucció del seu hàbitat, l’ús de pesticides, els incendis, la urbanització descontrolada, les molèsties provocades als seus refugis per citar alguns exemples.

Per tot això, estan protegits des de 1980 a tot el territori nacional i totes les espècies es troben incloses en el CATÁLOGO NACIONAL DE ESPECIES AMENAZADAS. Algunes d’elles, com el rat penat de peus grans (1) i el rat penat de ferradura mitjana (2) estan en un seriós perill d’extinció.

La rata penada des de sempre ha sigut l’espècie animal que més m´ha fascinat, i a la qual més hores d’observació i seguiment he dedicat. Fotografiar-los en el seu hàbitat i endinsar-me en la seua intimitat ha sigut tot un repte per a mi, principalment perquè volen de nit, son negres, xicotets, a penes pots veure’ls i no diguem ja enfocar-los. Són rapidíssims i canvien de trajectòria de sobte i inesperadament. La majoria de les vegades al fer la foto ells ja no estaven allí, però la experiència d’anys depurant la tècnica i la manera d’abordar les sesiones fotogràfiques han fet que els resultats aconseguits em deixen satisfet. Per últim, cal dir que tots som responsables de la seua conservació. Tots hem d’entendre que són una peça clau en els ecosistemes i que els beneficis ecològics que ens ofereixen són inquantificables.

Si alguna volta trobeu un rat penat, no li feu mal. No li feu res. Ell només vol viure d’acord amb la seua naturalesa i als llocs on sempe ha viscut.

Acostem-nos, estimem-los o almenys respectem-los. Són indispensables i han estat i estan injustament maltractats i perseguits.

A les nostres mans tenim canviar-ho.

(1) El rat penat de peus grans manté a laComunitat Valenciana més de la meitat dels efectius de tot Europa Occidental, i concretament a la nostra comarca de la Ribera Alta, es troben els refugis més importants d’esta espécie a tot el territori nacional. Una de les particularitats descobertes d’este quiròpter fa tan sols uns pocs anys és que inclou peixos en la seua dieta, és a dir, tenim un rat penat pescador.

(2) El rat penat de ferradura mitjana es troba en un procés avançat de regressió. Les exigües poblacions valencianes requereixen mesures urgents per a la seua recuperació, ja que en els últims censos realitzats es van estimar menys de 100 exemplars per a tota la Comunitat Valenciana.

Bibliografia

CHARRO GORGOJO, Manuel Ángel: “Murciélagos: Príncipes de las tinieblas” dins Revista de Folklore, n°220, Fundación Joaquín Díaz, any 1999.