L’orellut i l’all porrit

Durant les darreres setmanes he tornat a un lloc que em porta intensos i nostàlgics records d’una meravellosa època, en què vaig acompanyar al llarg de moltes jornades els pastors d’esta serra per documentar les seues últimes aventures, concretament als barrancs del Gatillo i de la Carrasca a la Serra d’Enguera, molt a prop de la pedania que al seu dia va ser una alqueria musulmana, Cases de Benali. Els frondosos i grans boscos d’estos darrers contraforts del sistema ibèric i bètic són sovint trencats per afloraments rocosos, abrics encaixonats a les zones altes d’estrets tortuosos i inaccessibles barrancs, on tots aquests elements formen imatges d’una gran bellesa.

Seguint la ruta pels terrenys alts, arribe a la Cella del Barranc del Gatillo on em trobe amb la casa-venta Corrales, situada a la Cañada Negra, molt a prop de la seua intersecció amb la Vereda Reial o Cañada d’Almansa, denominada ací també com Cañada Real de Enguera, important via de trànsit dels pastors transhumants que procedents de les províncies de Conca i Terol, fugien del rigorós clima hivernal per buscar zones més benignes on passar l’hivern. I a la inversa, estes senderes eren també aprofitades pels bestiars i les cordes de muls, ases i cavalls des de les planes cerealistes del Camp d’Albacete en els seus desplaçaments a la recerca de les pastures d’hivern.

Esta casa totalment abandonada al mig del bosc, és ara refugi d’una fauna molt variada que aprofita qualsevol escletxa als seus vells murs per amagar-se i reproduir-se. Al seu interior vaig poder localitzar alguns individus de rata penada orelluda (Plecotus austriacus), un àgil caçador de la nit que s’alimenta principalment d’insectes voladors, els quals els captura prop de la vegetació molt propera al terra. En successives visites que vaig fer al lloc per controlar-los, vaig comprovar les seues eixides i entrades per una finestra de la casa, adonant-me també com sobrevolaven uns herbassars al costat del camí, plens d’alls porrits, alls de serp o alls de bruixa (Allium ampeloprasum L.), herba perenne, geòfita, amb bulb , de tija simple no ramificada de secció circular i que poden assolir més d’un metre de longitud, i que sobretot criden l’atenció per la seua agrupació de flors a la part superior que formen una esfera d’uns 7 cm de diàmetre aproximadament, de colors que van des del rosat o el blanc, passant per tota la gamma de morats o púrpures.

Este cromatisme i les formes d’esta peculiar espècie de planta de la família de les Amaryllidaceae va despertar una idea al meu cap que havia de portar a la pràctica, poder fotografiar estos menuts diablets, les rates penades, movent-se entre les esferes púrpura. Però com fer-ho? Intentar-ho enmig d’aquell camp abarrotat d’herbes, era gairebé missió impossible. Després de donar-hi voltes, al final vaig optar per portar part de l’escenari a la finestra de la casa per on eixien les rates penades, per la qual cosa vaig aconseguir una base de suro d’uns 5 cm d’espessor en la qual vaig distribuir espacialment uns quants alls porrits amb les seues corresponents esferes, deixant un forat a la part superior dreta per on suposadament havia de passar el nostre protagonista, col·locant tota l’estructura a la part interior de la casa formant un angle de 90º respecte de la finestra.

El marge d’error fotogràficament parlant era molt escàs, tenint en compte que havia de fer front a tan sols uns quants individus cada nit, i les possibilitats que la rates penades entraren bé eren molt poques. Per sort, només vaig necessitar dos sessions per aconseguir la imatge que es va formar al meu cap unes setmanes abans.