Els germans Avendaño

Els germans Avendaño

7 d’octubre de 2009  SENDERA A LES PASTURES D’HIVERN

A Jose i Amando els vaig conèixer un dia de tardor, quan les fulles grogues dels xops comencen a caure. Bufava un vent gelador. Estos dos germans naturals d’Ayora i que comptaven aquell any del 2010 42 i 48 anys respectivament, tenien un ramat de dues mil cabres blanques serranes. L’estiu ho passaven a pastures del terme de Requena, a la zona de la Herrada del Gallego. Quan arribava la tardor transhumaven a la serra de Dos Aguas i Tous¹, on passaven l’hivern.

Un mes abans de la sendera de tardor, Jose eixia amb un ramat de quatre-centes cabres, que estaven a punt de parir, juntament amb uns quants mascles. Just un mes després, quan el fred començava a fer-se insuportable i apareixien les primeres gebrades ho feia Amando amb la resta del ramat.

Vam eixir de bon matí i prompte amb els primers raigs de sol, la natura ens va oferir un regal espectacular, la brama dels cérvols, que amb els seus brams retrunyint per tota la serra desafiaven els seus rivals per disputar-se a les femelles. Estos sons que es produïen sempre amb les primeres pluges tardorenques marcaven la partida dels ramats en transhumància cap a les zones més benignes de Dos Aguas i Tous.

En creuar la serra de Martés i després d’haver caminat unes dos hores, ens endinsem per una vall on abundaven camps d’ametllers, oliveres i vinyes. Davant nostre se’ns va aparèixer un paisatge de somni, vèiem als vessants de les muntanyes el mantell vermell de les fulles de les vinyes, un veritable paisatge tardorenc. Ens trobàvem a la divisòria de diversos termes: Cortes de Pallás, L’Or i Venta Gaeta. Per estos costats i concretament a la Mola de l’Or ens vam topar amb el pastor Jaume de la Valle Robledo natural del llogaret de l’Or però que vivia a Dos Aguas. Xarrem una bona estona amb ell. Ens va explicar que estava a punt de jubilar-se i que encara treia les ovelles cada dia per aquesta zona. Ens va dir que tot va malament i la poca consideració dels polítics amb l’ofici.

“Entran en España corderos y ovejas de muy mala calidad y a un precio ridículo y nos tenemos que “bajar los pantalones”, vendiendo una carne de primera calidad al precio de toda esta basura…”

Ens vam acomiadar d’aquest bon home i ja al llogaret de l’Or vam fer una parada per dinar. Amando reprenent la conversa va dir:

“Cuando los pocos pastores que quedamos terminemos, allí se acabará todo. Veinte años atrás sí que se ganaba dinero, ahora las subvenciones son mínimas y con lo que pago por la subasta de los pastos, el pienso, el veterinario y los gastos del coche, teniendo en cuenta que cobro menos de la mitad que antes por cordero, no me queda casi na”

Partim de nou albirant ja la propera serra de l’Ave i el Cavalló, a les muntanyes comença a abundar el garrofer i l’albaida, senyal que estàvem passant a una zona més càlida, apunta el pastor.

Són molts els pinsans i tords que veiem voletejant entre els pins. Més endavant se’ns van creuar bàndols de torcaços i solitaris gaigs. Però és el picot verd el que ens va cridar molt l’atenció, pel seu color verd oliva al cos i amb el cap vermell.

“Si el carpintero canta en la umbría, agua otro día”, dice Amando.

Veiem també volar a un grall: “Cuando el grajo vuela bajo, hace un frío del carajo, y si vuela a trompicones hace un frío de cojones.”

Amando afirma que en la serra de Tous els veu als forats dels cintes, on fan el niu.

Después de dos días de peregrinación llegamos por fin a la sierra de Dos Aguas, avistando desde un escarpado cinto a lo lejos la población de Millares, hay un dicho por aquí que dice:

Després de dos dies de pelegrinatge arribem per fi a la serra de Dos Aguas, albirant des d’un escarpat turó de lluny la població de Millares, hi ha una dita per ací que diu:

“Si quieres ver lugares te asomas a La Ceja y verás la ciudad de Millares”

   I precisament això, es el que fem nosaltres.

Havíem arribat a les pastures d’hivern.

¹  Vereda realitzada péls germans Avendaño: Herrada del Gallego-per la vall creuen el riu Magro-travessen la serra de martés-sendera per Cortes de Pallás i el llogaret de l’Oro-sierra del Ave i del Caballón-Dos Aguas-Tous.

El 25 de juny ixen cap a Requena i al voltant del 11 de noviembre tornen a Tous.

23 de gener de 2010  PASTURES D’HIVERN. SERRA DE TOUS

Matí plujós i boirós d’hivern. Les cabres eren a prop dels impressionants tallats llaurats pel riu Xúquer, que s’obre camí per estes colossals muntanyes formant espectaculars parets verticals de fins a quatre-cents metres d’alçada. El paratge és grandiós i desolador. Per ací abunden barrancs, fonts, abrics, coves i avencs. este és l’escenari on els ramats dels germans Avendaño passaran l’hivern, fins a l’arribada de la primavera on com cada any tornaran a les pastures d’estiu a Requena.

La serra ara al gener és plena de mates d’espart. Jose aprofita per tallar-ne unes poques i m’ensenya com es trena. Amb esta planta fabrica ones per llençar pedres, mètode utilitzat pels antics pastors per controlar el ramat. També fa fundes per a ampolles, ell mateix en porta una al sarró.

“El esparto con la menguante de enero, que dura como el hierro” diu Jose, donant a entendre que es en estes dates quan s’ha de tallar.

Mentre caminem tranquil·lament per la sendera que s’allunya de la llera del riu, busquem unes llomes properes…Jose segueix explicant-me curiositats que havia sentit del seu pare i el seu avi:

“Antiguamente, cuando los niños estaban dentando y no paraban de llorar, el remedio de sus abuelos consistía en capturar una culebra grande a la que se le arrancaba la lengua, dejándola escapar viva, con ella se la colgaban alrededor del cuello del niño y éste paraba de llorar.” 

Sobre els ofidis continua diguent que:

“La única serpiente realmente peligrosa por su potente veneno es la víbora, es muy habitual los ataques de esta serpiente al ganado, incluso una vez una de ellas mató a su perro pués le clavó los colmillos en la lengua, el veneno pasó muy rápido a la sangre y el animal no tardó en morir entre terribles convulsiones. Sin embargo, la culebra verde impone por su enorme tamaño y agresividad, sobretodo cuando está en celo da unos coletazos muy fuertes, pero no es tan venenosa.”

Em conta un remei per a la pulmonía que havía sentit als més vells:

“El hígado de zorro macho sacrificado con la luna menguante de enero, se pone a la lumbre a secar, se pica y se mezcla con la leche.”

Arribem gairebé de nit a la cova de Pertecates, refugi de pastors i bestiar. La sendera de La Laguna passa just per allà. Nosaltres al costat de l’abeurador Reial d’animals, ens aturem a descansar una estona, alhora que escoltem al fons de la vall la veu del fúnebre Gamarús, una rapinyaire nocturna. Als nostres peus l’impressionant tallat i davant, al fons, en un forat de la muntanya, la cova de les Golondrines…

 27 de gener de 2010 PASTURES D’HIVERN. SERRA DE TOUS

Matí molt fred com ve siguent habitual este hivern. Caminem per l’assagador del “Cabezón del Mellao” que discorre vessant avall buscant el riu Xúquer, on antigament el bestiar creuava el riu amb una barca. Sentim i també vam veure les gralles i Jose recorda allò de “cuando el grajo vuela bajo hace un frío del carajo”, i la neu, encara que poca, comença a caure. El camí i la soledat d’estes muntanyes conviden a pensar i sobretot és molt el temps que converse amb el pastor, li ve a la memòria un episodi de la seua vida, on el va sorprendre una terrible tempesta, pasturant amb el bestiar per la serra de Dos Aigües:

“No veía ni a dos palmos debido a la espesa niebla. A unos metros de donde caminaba cayó un enorme rayo que hizo temblar la tierra, saltando las piedras por el aire. El trueno que siguió al rayo casi me deja sordo. Pasé muchísimo miedo.”

Jose va tenir molta sort, la que li va faltar a un pastor d’Ayora, tio de Jose Vicente Ortiz (l’últim pastor del Caroig), este home després de tota una dura vida per les muntanyes desolades amb el seu ramat, un llamp el va partir en dos , el va matar, el va destrossar al costat d’una desena d’ovelles, durant una terrible i violenta tempesta que es va desencadenar a la serra. Tot va passar l’any 1944 a la finca dels Collaos, tocant amb Almansa.

Als nostres peus veiem discórrer el Xúquer, i davant, a l’altra part del riu, Jose m’assenyala la cova on l’any 1994 també va morir un pastor i la totalitat del seu ramat, éste es va veure sorprès per un incendi de gran magnitud a la serra. Fugint del foc va triar la direcció equivocada, en comptes de buscar el riu, es va ficar dins de la cova, morint asfixiat al costat de les seues ovelles.

Hacemos un alto en el camino para almorzar, “pan de pastor” hecho la noche anterior a la lumbre en la casa de campo de su corral. Mientras tanto Jose no para de contarme cosas:

Fem una parada en el camí per esmorzar, “pa de pastor” fet la nit anterior a la llar del foc a la casa de camp del seu corral. Mentrestant Jose no para de contar-me coses:

“Mi padre mataba serpientes y lagartos para comer, yo por aquella época era un niño y recuerdo que me gustaba esa carne.”

Li agrada la serra y els seus animals, son la seua vida i els respecta:

“Todos los años, en un caserío donde paso el verano crían unas golondrinas dentro de la casa. Se han acostumbrado tanto a mi, que se posan indiferentes encima de las sillas.”

Es un gran amant de la natura. Al acabar d’esmorzar trau una bossa i diposita tot el fem, a l´hora que es queixa amargament de tota la gent que embruta el bosc.

Emprenem la marxa, la boira baixa de les muntanyes. El nostre pastor s’afanya a dir: “Va a nevar” i assenyalant el pic Caroig diu que allà ja està nevant. La nit anterior havia fet molt de fred i ja sabia que huí hi hauria temporal. Jo havia vist el comunicat meteorològic per televisió que deia que al migdia entrava un front polar pel nord. Però a Jose, a la serra no li cal veure la tele. Em diu: “¿Ves aquellas cejas? Allí, ya está nevando.” De tornada al corral i amb les últimes llums, sentim cantar el brúfol prop del penyal, és ara a les fredes nits de gener quan més se l’escolta, doncs és l’època de zel d’este ocell nocturn.

31 de gener de 2010  PASTURES D’HIVERN. SERRA DE TOUS

El fred era gairebé insuportable i el vent de llevant creixia insolent, sens dubte l’hivern es deixava notar a la Ribera. Havíem quedat a la benzinera de Catadau, allà ens recolliria un home amb el seu 4X4, de manera que podíem accedir a dalt i escarpat de la muntanya. Així va passar, gairebé sense retard es va acostar a nosaltres Antonio que, ja jubilat, passava llargs períodes amb Jose, tots dos compartien casa a Dos Aguas i la mateixa passió per la muntanya i el bestiar. Ens vam pujar al cotxe, ple d’estris propis de la vida a la muntanya, i gens preparat per a la comoditat urbana, però amb enorme força per trepitjar colls. Després d’un llarg camí i constants vaivens, vam veure la figura de Jose al capdamunt d’un coll, al braç dret el callat, i, a la dreta i esquerra, l’acompanyaven els seus dos gossos pastors. Ens va acollir de manera molt amable, sens dubte la muntanya li va ensenyar a acollir el que arriba. Jose, home de muntanya, sap donar el millor de si al visitant, cosa normal a l’entorn agrest, en canvi aquesta lògica es trenca quan algú necessita ajuda a l’urbs. Ens saluda amb una forta encaixada de mans, hi anava la seua confiança i amistat, però prest, sense entretenir-se, va passar a donar sal a les cabres. Antonio al cotxe havia carregat uns sacs de sal i uns queviures per a Jose. Els animals van estranyar la nostra presència i es van comportar com mai farien amb el seu amo: “hoy estan locas” –va dir Jose-, “además hace mucho viento, voy a meterlas en el aprisco” –va afegir-. Nosaltres vam baixar al corral, on l’Antonio ens va preparar un foc edificant, semblava que no hi havia res a la casa, en canvi el que faltava era tot el que passa per ser superflu, ja que a l’hora de la veritat, cap detall escapava a Jose . El foc ens va fer entrar en si, i Jose, en veure’ns ajupits amb les mans a la llar somreia…

Ràpidament vam entaular conversa i en Jose no hi havia secrets: estimava la natura, s’hi havia criat en ella, ja que des dels 8 anys portava les cabres per la muntanya. El seu pare –deia– va contractar un mestre que, en ser geperut i per això fugir de les rialles dels nens a l’escola, es dedicava a fer classes a Jose i els seus germans. Afirma que sap llegir i escriure i que tot això ho va anar perfeccionant al servei militar; allí va aprendre les taules de multiplicar perquè ningú l’enganyés als comptes. Això sí, afirma que tot està molt malament i que si segueix així buscaria una altra ocupació, sempre lligada a la muntanya, és la seva vida i no s’imagina en altres prestacions, però deixaria de banda el bestiar.

6 de març de 2010  PASTURES D’HIVERN. SERRA DE TOUS

Tot i estar ja al mes de març, l’hivern s’allarga i segons els pastors és el més cru, llarg i fred d’aquests darrers anys. Matí gris, boirós i com no, molt fred, amb un vent gelador. Davant nostre el pic Caroig, cobert totalment de blanc. Ens desplacem acompanyant el ramat pel barranc de La Curra, un immens solc entre muntanyes que acaba a la Vall de La Laguna, on als seus lloms a la nostra dreta i mirant en direcció nord discorre una important i antiga sendera, que pujant en alçada va a parar al Majal dels Palos. A prop d’este paratge hi ha dues de les coves més importants d’Espanya, l’avenc del Campillo i la Llenca del Serrano. Ens aturem i en Jose m’assenyala un capsot gris posat a la punta de la branca d’un arbust. Estem a uns 5km mirant cap a l’est del paratge Los Trillares, on el seu germà Amando està amb una ramat d’unes quatre-centes cabres. M’acomiade de Jose i me’n vaig a la trobada ara del seu germà, després de mitja hora de caminada el trobe a prop de la Font del Pernil, un paratge de lloms i cresteries ondulades formades per matoll baix d’argelagues, romeus, margallons i bruc. Al fons i mirant en direcció oest veiem la cadena muntanyosa de Canillas, per on ara està Jose.

Un ocell ens passa volant baix i es perd per un camp d’ametllers. Amando diu que és un cucut, a mi m’estranya molt ja que encara fa fred i aquesta au sol arribar en migració des del continent africà a finals de març però, tots estos anys al costat dels pastors m’han ensenyat a no dubtar de les seues paraules i m’ho crec tot. És un cucut.

Som a l’època de zel de les cabres, i és tot un espectacle veure els seus bramits, les lluites entre els mascles i les persecucions per part d’estos a les femelles: “Los más fuertes, se llevaran el trofeo, así es la naturaleza.”, diu Amando.

A mitja tarda i després de trobar-nos amb el seu germà, tornem al corral.
“El pastor vive como los animales, por el día en los matorrales, y por la noche en los corrales”

13-14 de març de 2010 PASTURES D’HIVERN. SERRA DE TOUS

Arribe al corral dels germans Avendaño cap a les 17h. Dia ennuvolat i fred (0⁰). Mentre Jose prepara la llar, recullc al costat dels meus fills arrels de coscoll i llenya de romaní, argelaga i vinya, feixos de llenya que es troben amuntegats a l’entrada de la casa. estes branques seques d’arbust mediterrani són perfectes per fer brases amb rapidesa. Ens espera un bon sopar: coca de gaspatxos acabats de fer amb verdura, espècies i cargol de muntanya.

Els pastors són pràcticament autosuficients ací a la serra, a banda de guiar i guardar els seus ramats, tenen diferents animals al seu corral: gallines, coloms, porcs, conills…recol·lecten mel dels seus ruscos i cullen verdures en un xicotet hort.

Després de preparar les coques a la llar, ens asseiem al costat del foc, cal esperar que vingue Amando que esta en un altre corral de la serra. Mentrestant conversem i Jose ens explica històries d’antics pastors, ens parla d’Alonso García Requena anomenat el “Manco de Zarra”, natural d’Alcalá del Xúquer (Conca), que va passar tota la seua vida en estes muntanyes, bandejat de la seua terra per enganxar a un guàrdia civil. “I això que estava manc!” –diu Jose.

També ens relata algunes vivències de la infantesa:

“En mi casa, mis hermanos y yo, no podiamos asistir al colegio ya que vivíamos en el campo bastante alejados de la población, venía un maestro que estaba jorobado a darnos clase, a cambio mis padres le daban de comer y muchas veces se quedaba a pasar la noche, sobre todo en invierno…”

Amando arriba ja ben entrada la nit, de lluna nova, tancada i fosca com a boca de llop. El corral està enclavat en una menuda vall amb garrofers, bosquets de pins i envoltat de cintes, excepte cap a la cara est. Fora, s’intensifica el fred i també comença la serenata de les aus nocturnes: sentim cantar als propers garrofers els mussols, el gamarús ho fa a les pinedes i als escarpats cintes és el brúfol amb el seu poderós i profund ulular qui marca el territori i diu qui mana allà. Tot un espectacle pels nostres sentits i una experiència única. Després de sopar seguim conversant i explica una anècdota de fa 7 anys quan van haver de fer una batuda com antigament es feia amb els llops, però aquesta vegada era contra gossos salvatges assilvestrats, que en diversos atacs als ramats van arribar a matar fins a 200 ovelles de un veí de Tous. Els van acorralar prop de la cova de Pertecates i allà mateix van abatre alguns, els que van escapar van ser reduïts i morts uns dies després prop de Millares. Jose recorda que en aquella època sempre sortia amb l’escopeta a l’espatlla. La guàrdia civil va dir al pastor de Tous que no matés els gossos, sinó que els havia d’agafar, aquest els va contestar irònicament: “Sí, els agafaré, però de la cua”.

Els germans segueixen desgranant records:

“En la riada de 1982¹ vivíamos todos los hermanos con los padres en la finca Los Marines en Ayora. Yo(Jose) llegué con tan solo 13 años y recuerdo que había un huerto de zanahorias. Fue en octubre de ese año cuando después de romperse la presa de Tous e inundar toda la comarca de La Ribera y el Valle de Ayora, nos quedamos aislados en la finca, como en una isla. Estuvimos una semana comiendo jamón, huevos y orza (embutido, costillas, lomo de cerdo, chorizo…). Teníamos sembrados campos de avena y maiz. Un día nuestro padre nos dijo que fuéramos por la noche a espantar los jabalíes que se acercaban a los sembrados. Esa misma noche un enorme macho de jabalí acabó con la vida de Manolo, uno de los mejores perros que tuve, muy noble y trabajador, un animal que a la más mínima orden mía iba a buscar a las cabras extraviadas o rezagadas.”

Ens vam aixecar amb l’alba, al cant del gall, i després de beure’ns un bon got de llet acabada de munyir, vam pujar al Toyota Navajo i vam sortir a buscar el ramat, que la nit passada havia dormit molt a prop del canó del riu Xúquer. En 20 minuts arribem al barranc de Pertecates, prop de la font deixem el tot terreny, Jose es va penjar el sarró i jo la motxilla amb tot el material fotogràfic, i sortim a la recerca del bestiar. Només creuar el rierol de Pertecates, el gos Mariano es va quedar de mostra al costat d’unes mates d’estepa: “Habrá visto algún sapo pués el agua está cerca, ahora no es época aún de serpientes, lagartos y lagartijas” -diu el pastor. Em vaig acostar sigil·losament i parte algunes mates a uns centímetres del musell del gos, i efectivament, com deia Jose, al recer del matoll hi havia dos gripaus verds amb una ratlla groga al llom, es tractava del gripau corredor (Bufo calamita), els vaig fotografiar , tot havia de quedar documentat, no volia que se m’escaparà cap detall, m’havia proposat que durant les llargues jornades al costat dels pastors havia de documentar totes les vivències i sensacions que passaren.

Vam remuntar el sender i després de mitja hora de caminata vam arribar al punt des d’on ja albiràvem el ramat, al fons del barranc. En arribar a este lloc vam haver d’esperar que les cabres pujaren cap on ens trobàvem. Arriben a la nostra trobada cap a les 11h, allà dalt, a l’altiplà, el ramat es para a descansar. Nosaltres al costat del gos Mariano, seiem al costat d’unes mates de romaní. El sol del matí escalfa els nostres cossos i la veritat s’agraeix, ja que fa un vent fi molt fred. A només una setmana de l’entrada de la primavera, l’hivern es resisteix a deixar-nos, el pastor com ja havia puntualitzat altres vegades, diu que aquest hivern ha estat el més dur que es recorda desde fa 50 anys. Veiem algunes orenetes que sobrevolen el ramat, “San Jose es el que las trae”- diu Jose mentre les observa. Després d’una hora de sester, dirigim el bestiar pel vessant en direcció a la cova de Las Golondrinas, enclavada en una paret gairebé inaccessible i que a l’entrada mateixa hi ha un enorme margalló (Chamaerops humilis), “Cuantas tormentas habrá visto caer” – diu Jose, referint-se a lo vell que ha de ser este espècimen. El paisatge aquí és de somni, amb l’impressionant canó del riu Xúquer a la nostra esquerra. Moments inoblidables gravats per sempre a la meua retina i registrats per a tota una eternitat en el CCD electrònic de la meua càmera. Després d’una estona pasturant en un verd prat als peus de la cova, conduïm al ramat per la sendera de La Laguna i després de creuar el rierol a l’alçada de la cova Pertecates, fem un alt al camí per dinar a l’ombra d’un enorme pi blanc. És curiós veure com ací la sendera parteix en dos la serra just al punt on creua el barranc, declarat ací com a Microrreserva de Flora. Mirant cap al nord a la nostra dreta, a l’obac, veiem el vessant ple de pins rodens, mentre que a la nostra esquerra, a la solana, el vessant és de pins blancs.

Mentre mengem em parla d’un pastor de la serra d’Enguera, Bernardo, molt bona persona i treballador… Li dic que ja vaig tenir el plaer de conèixer-lo fa un temps quan vaig estar de sendera acompanyant-lo, un dia que traslladava el bestiar des de la Serra d’Enguera fins a Alpera.

Més tard em parla de Félix Rodríguez de la Fuente i el que este famós naturalista ha influït a la seua vida. Li dic que en això coincidim i la col·lecció de DVD’s de “L’Home i la Terra” llueix a les nostres prestatgeries de casa nostra. Recorda que el 1980, quan va morir Fèlix va ser un any que va ploure molt, els barrancs de la serra anaven plens d’aigua, a més feia molt de fred, concretament el dia del seu enterrament va ser quan va ploure amb més intensitat. El que és bo del cas és que l’endemà llegint el diari veig que hi ha un article que deia que ahir 14 de març es complien 30 anys de la mort de Fèlix., i just nosaltres sense saber-ho, com rendint-li un xicotet homenatge, el recordàvem en estos solitaris paratges de Tous.

Emprenem la marxa per la sendera de La Laguna a buscar la vall amb el mateix nom. Al davant ens apareix majestuós el pic de la Neu i el cim del Tiritari, allà dalt hi ha una cova molt perillosa: “el agujero casi ni se ve y cae en vertical como un pozo. Hace mucho tiempo un pastor la midió y le salieron 70 metros. Más de una cabra he perdido allí, incluso a un perro que se mató al caer”. Als peus del Tiritari i amb el sol amagant-se a les nostres esquenes per la serra de Millares, acaba la nostra jornada.

La capacitat orientativa de Jose en la serra és perfecta. Ell mateix diu: “No he roto yo zapatillas por estos lugares…yo, mientras vea el suelo no me pierdo, de no ser así un día con mucha niebla…”. Tot açò m´ho demostra, és capaç de trobar qualsevol utensili que es deixa adrede per qualsevol lloc. La seua vista se diría que es de linx, avista a las cabres monteses a distancis increibles i reconeix les aus pel seu vol i sobretot pel seu cant…”de pequeño era un experto con el tirachinas, tenía mucha puntería, me entretenía matando moscardones y tábanos…ahora todo son videojuegos y cosas extrañas…”.

5 d’abril de 2010  PASTURES D’HIVERN. SERRA DE TOUS

Arribem a la cova de Las Alforjas, on fa més de 40 anys durant una tempesta un llamp va matar unes quaranta cabres. Els dos pastors que anaven amb el ramat van poder salvar la vida en estar aixoplugats a la cova, però un va quedar sord.

Som ja a la primavera, tot i així el dia és fred i gris, no obstant tenim la sort d’escoltar un ocell a la serra, emissari del bon temps, el cucut, mentre una fina i feble pluja comença a caure a la muntanya. “Cuando canta el cuco, por la mañana blando, y por la tarde duro”– diu Jose, referint-se que encara que plogua al matí, com que els dies ja són llargs, en arribar la vesprada ja està tot sec. També sentim cantar a la merla, Jose diu que és el seu favorit, li agrada escoltar-lo al matí quan s’aixeca.

Del 6 al 9 de maig de 2010  PASTURES D’HIVERN. SERRA DE TOUS

Ja ben entrada la nit arribe al corral dels germans Avendaño. Uns dies abans m’havien trucat al mòbil per avisar-me que als tallats a prop del pic de la Nieve havien descobert un niu d’àliga cuabarrada. La meva intenció era passar la nit amb els pastors per de matinada poder anar a fotografiar el niu. No em cansaré mai de repetir l’amabilitat amb què sóc rebut i, es veu que tot ho fan perquè els neix, sense esperar ni demanar res a canvi. M’han demostrat moltes vegades que allà a la serra són feliços i no els falta de res, jo me n’adono, deixant les meues preocupacions enrere i intento fondre’m en este “univers” de pau, on el temps sembla aturar-se, i les presses i l’estrès no són ben rebuts per estos llars.

Mentre Amando acaba de perfilar uns batalls per a unes esquiles, el seu germà serveix a la taula un deliciós arròs amb bledes i cargols de muntanya, al centre de la taula, una ceba adobada amb l’oli d’estes terres. Per postres formatge amb mel, tot de collita pròpia, llet de les seves cabres i mel de les bresques que tenen a la serra. Per acabar una infusió de te de muntanya i timonet acabat de tallar, per a la digestió.

Fora xiula el vent i sentim cantar els mussols. Dins, a la calor de la llar conversem una estona, però aviat ens venç el somni. El cant del gall ens desperta poc abans de l’alba. Els pastors preparen les seues coses per sortir un nou dia amb el ramat, me n’acomiade i em dirigeixc ràpid a l’amagatall que vaig muntar dies enrere per fotografiar l’àliga. El camí fins arribar al lloc del niu és dur, ja que no hi ha senda, s’accedeix al lloc després d’haver creuat uns quants lloms plens de matoll. Després d’una espera no gaire llarga vaig poder fotografiar un bell exemplar d’àliga cuabarrada encebant l’únic pollet del niu.

Diumenge d’aquella setmana vaig estar acompanyant el ramat per la font del Chol, on ens vam proveir d’aigua, observats molt de prop per un enorme llangardaix que estava prenent el sol, molt a prop de la senda. A la tarda ja al corral, en Jose ens va preparar uns gaspatxos amb alls tendres i cargols de muntanya. Després ens va fer una demostració de com elabora el formatge amb la llet munyida al matí.

12 de maig de 2010  PASTURES D’HIVERN. SERRA DE TOUS

Ens movem amb el bestiar prop de l’avenc del Campillo pel Majalico Blanco, confluència d’una sèrie de barrancs: Barranc de l’Ollica, barranc del Charco Claro, barranc de la Romana i barranc de l’Espliego. En aquests llocs abunden molt el poliol i el te de muntanya. Davant nostre se situen tres lloms, la del Gat, la de les Alforges i la de l’Avenc. Les cabres després de travessar l’Ollica comencen a pujar el turó del Gat. La serra ara en el període primaveral es troba coberta de multitud de floretes, destacant especialment una d’elles de color blanc que el pastor les anomena “cabrera¹”, ja que semblen ramats de bestiar. Després d’una llarga caminada de més de 3h, deixem les cabres tranquil·les a la muntanya i tornem al corral a dinar. Ous, pa de pastor, ceba, enciam, llet i mel ens reposen d’un matí esgotador. Ja a la tarda anem a una caseta de muntanya on els pastors tenen les esquelles, per preparar-les, doncs falta poc pel trasllat del bestiar des de les pastures d’hivern en estes muntanyes als més frescos d’estiu a Requena.

Més tard anem a recollir mel dels ruscs:

“Cuando crece el romero, no tiene gozo el colmenero” , referinse a que les abelles ja no mengen.

¹ Per estes dates la serra de Tous és plena d’unes flors blanques, Lli blanc (Linum suffruticosum L.) conegudes popularment per Cabrera per la seua semblança a un tros de cabres blanques.

17 de juny de 2010  INICI DE LA SENDERA CAP A LES PASTURES D’ESTIU

La Laguna (Tous)—-El Campillo (T)—-La Fontalba (T-Dos Aguas)—-Los dientes de la Vieja (D.A)—-Cueva de la Vieja del Peine (D.A)—-El Caballón de Dos Aguas (D.A)—-La Rápita (D.A)—-La Masía del Collao (D.A)—-Fuente de los Abrevaderos (D.A)—-La Garita (D.A)—-Las Umbrías (D.A)—-La Muela de Dos Aguas (D.A)—-Sierra Martés (Yátova, El Oro y Venta Gaeta)—-Hortolilla (Requena)—-Río Magro (Cruzando)—-La Herrada del Gallego (Requena)

Iniciem la sendera des de la vall de La Laguna i la zona del Campillo. Ens acompanyarà també el pastor Ignacio Millán. Passem pel Majalico Blanco on al fons s’albira la serra del Cavalló. Allà mateix al Majalico ens parem per donar sal a les cabres, i de pas carregar-ne quatre al jeep, ja que algunes no poden fer la sendera per diversos motius (ferides, avortaments…). De camí Jose em comenta que en aquesta zona de La Laguna i El Campillo hi ha molt bona pastura.

M’adonE que l’ajuda dels gossos és fonamental, les cabres no sempre van pel camí i tendeixen a escampar per la serra (no són com les ovelles), per això l’ajuda dels gossos és precisa.

Remuntem la lloma de Pierna Gorda (veure arxiu 8142 a 8156). Tot i la calor, al seu cim corre un vent fresc. Les cabres per un instant s’aturen i cessen els bals i el so de les esquelles. La solitud s’apodera del paisatge i només escoltem el xiulet del vent.

Segons seguim la sendera, a la nostra esquerra veiem les muntanyes de Millares i el seu poble, enclavat a la muntanya davant nostre.

Nota: para pie de foto (archivos 8158-8159 Loma del Subterráneo de Las Palmeras). Hi ha una cova on antigament es refugiaven els pastors en dies de tempesta.

Seguim pujant pel barranc de l’Espliego i per damunt del Cavalló de la Romana (arxius 8161-8162), ens surt al pas creuant la senda tranquil·lament un enorme exemplar de cabra montés mascle salvatge. Al fons la Solana de la Fontalba (arx.8173-8188) i el coll de la Moneda (arx.8253).

Després de caminar per un període de 3h arribem al paratge de la Fontalba. Parem a dinar a la partida de la Canal de Dos Aigües, allà a la casa de Ramon Carrión ens esperen uns amics (Copete i els pastors retirats antonio i Herminio).

Per la vesprada i amb un sofocant calor creuem per “los Dientes de La Vieja”.

15 d’agosto de 2010  PASTURES D’ESTIU. REQUENA

Arribe de bon matí al llogaret de la Portera, on al bar del poble he quedat amb Jose. Tot i estar al mes d’agost, és un dia fresc i remenat. Jose, mentre prenem cafè em diu que a la tarda amb tota probabilitat plourà, doncs ha sentit cantar al bosc al pico picapinos, que diu que és el millor meteoròleg del món. De camí al corral passem per la casa-corral de Les coves en terme encara de la Portera, ens aturem davant de l’edifici que està en ruïnes,tejas llenas de musgo y paredes de adobe definen todavía un espacio único donde se guardaba el ganado, algún montón de paja, arreos de animal, utensilios de labranza, cestos viejos, gavillas, telarañas y sueños. Revestido de la belleza nostálgica de lo que desaparece, se esfuerza por mantenerse todavía en pie ofreciendo todo lo que le queda: hermosura estética, telarañas y refugio de tordos y gorriones¹, a Jose se li fa un nus a la gola en veure com tot ho relacionat amb el seu ofici s’ensorra implacablement.

El bestiar pasta ara tranquil·lament en un paratge espectacular a prop del riu Magre, allà ens trobem amb Jaime Martínez i Manuel Pardo, dos jubilats d’Hortunas de Arriba, que estan cuidant l’hort. Parlem amb ells i en Jaume ens acompanya a casa seua on ens ensenya els seus treballs amb l’espart. Més endavant i seguint el curs del riu ens topem amb el pastor Bernat Pardo natural de Yátova però que viu a Dos Aguas. Home molt peculiar, als 63 anys continua lligat al seu ramat. Hi va haver un temps en què va ser pastor de vaques. Al seu ramat porta tres mansos: Carbonero, Mariner i Voluntari són els seus noms. Es tracta d’un home vivaç i bromista, cantaor de flamenc i molt fester. Als 7 anys ja treballava, i als 11 va haver d’agafar el garrot per obligació, “no hi havia pa menjar”- diu. Les ovelles sempre les va tenir a Yátova i les vaques entre Dos aigües i Hortunas.

Els pastors passen moltes nits al ras durant l’estiu és a dir, estan de “majada”. A jose, quan hi ha lluna plena li encanta escoltar els sons dels animals, el raucar dels gripaus i les granotes, el cantar de les cogullades que diu que volen en grup a les nits.

2 d’octubre de 2010  PASTURES D’ESTIU. REQUENA

Fa uns minuts que el sol comença a despuntar als cims. Arribe al costat d’Amando al corral de La Herrada del Gallego, situat en un altiplà de matoll mediterrani, però que només uns metres segons baixem en altitud se’ns apareixen densos boscos i valls profundes. Som a primers d’octubre, ben entrat la tardor. Comencem una nova jornada de pasturatge. Queden pocs dies perquè la cabanya dels Avendaño ixca en transhumància cap a les muntanyes de Tous, a passar l’hivern. El matí transcorre assolellat, però a última hora de la tarda Amando, assenyalant-me l’horitzó em diu que prompte hi haurà canvi en el temps ja que veu diversos “ulls de sol” (com si fossin rèpliques del mateix sol). La veritat és que les temperatures mitges han baixat respecte als dies passats, i el sol s’amaga uns minuts abans a cada jornada que passa. Veiem aparèixer uns núvols densos i foscos sobre la serra, es veu un llampec, seguit del colpidor esclat d’un tro, a l’ambient es respira una profunda olor a humitat i en pocs minuts una cortina d’aigua banya el bosc, amarant tot el matoll . La temperatura ha baixat diversos graus, la pluja cessa i s’aclareix el cel. A la serra sona un bram, un altre a la vall, ha començat la brama, el seguici dels cérvols. L’espectacle és impressionant, ja és capvespre i la serra s’estremeix amb els brams. El cel amb la posada aquell dia es torna d’un vermell intens per regalar-nos un preciós comiat.

¹ Cuadernos del Salegar: Roberto Calvo Pérez i Juan José Calvo Pérez

CASTILLO DE TOUS

Al migdia Eixim en direcció al castell de Tous per uns agrestos camins. El paisatge era imponent, muntanyes salvatges i desolades. El camí s’enfilava a altituds considerables per baixar més tard a obagues de valls de pi roig. Trobem xicotetes cascades d’aigua i gorgos misteriosos. Tot i ser primavera, feia un poc de fred i se’ns van posar roges les puntes de les orelles. Caminàvem seguint el rierol, i algunes vegades vèiem ramats de cabra salvatge pasturant el matoll mediterrani. Per sobre dels nostres caps, volaven lentament 6 o 7 corbs sinistres.

Arribem a l’altiplà, davant de la cova de Las Golondrinas. A partir d’ací començava un descens impressionant, a través de la zona d’obac, enorme, coberta de llentiscles i coscolls que desembocava en un barranc majestuós, al final del qual, damunt d’un abrupte penyal, hi havia el castell de Tous, a poca distància de lámagat per la boira, tenebrós i impressionant canó del Xúquer.

S’havien acumulat grans masses de núvols amenaçadors. Semblava com si d’un moment a l’altre s’havia de desencadenar una tempesta. Just davant nostre, sinistre, emergint entre la boira, va aparèixer el castell. Va caure un llamp, seguit d’un gran tro.

Anava fent-se fosc el cel i el sol encara que no es veia, suposàvem que ja s’havia amagat.

Va ser l´’ultima volta que vaig vore a Jose per estes muntanyes.