Ramón García, pastor de Navarrés VI

Ramón García, pastor de Navarrés VI

Gener de 2010

Una freda vesprada del mes de gener el ramat de Ramon pasta tranquil·lament a l’alt d’una serra, al ramat hi ha una ovella moribunda, Ramon em diu que fa uns 3 dies li va picar un sadetó. A la tarda decideix deixar-la al corral, ja que la veia en molt mal estat. Els escurçons són un dels perills amb què es pot trobar un pastor. Esta serp sol picar al coll. El pastor, amb una branca esmolada d’arç negre que sempre porta al sarró, fa un forat amb molta traça a la pell de l’ovella per extreure la màxima quantitat de verí possible, per després injectar-li penicil·lina. Esta vegada, l’ovella ho pot contar: “se salvarà”. El pastor Vte Talens que ens acompanya este dia diu que la branca esmolada la fa amb garbuller i petorret ja que segons ell diu que “encara que no arriba a ser tan dura com l’arç negre, es tracta d’un tipus de llenya que no infecta la ferida”.

Passem la vesprada a prop d’una font, a l’ombra d’un pi immens. Ramon apareix com un home tranquil, llogat pel pas del temps i els mil problemes resolts amb paciència. Se li nota l’afecte pels animals i, concretament per les ovelles, que cuida amb cura. Explica que quan feia la transhumància les cuidava com les xiquetes dels seus ulls, doncs s’aturava a descansar-hi, encara que això suposés perdre la marxa del camí i sumar més hores a la marxa. Altres pastors, en canvi, per tal d’arribar com més prompte millor i tenir a l’abast les comoditats necessàries, feien el camí sense aturar-se, amb el consegüent patiment i esgotament del bestiar.

Ramon repassa amb mi tota mena d’aventures i desventures (qual Quixot aventurer), el camí dóna per a la confidència, doncs si alguna cosa sobra és temps i si alguna cosa falta són presses.

Ara li ve a la memòria un succés: “un día lo pase muy mal, había mucha niebla, imposible ver nada, y me perdí en medio de una tormenta, incluso con la linterna no podía ver “ni a un palmo de tierra”, al final tuve la suerte de encontrar una casa-corral, La Umbría Negra, que ya por aquella época (1970) ya estaba abandonada. Esta casa lindaba con La Matea de Enguera. Por suerte, pude meter todas las ovejas en el corral y pasar la noche, empapado y muerto de frío…”. Ramon va tenir sort esta vegada, ja que la porta que donava al corral estava tancada però, gràcies a un cordell que va poder deslligar hàbilment, va entrar amb el seu bestiar. Més endavant es va poder aixoplugar a la casa la Segurana, dotada amb molts corrals i així, a poc a poc, va poder burlar la dura climatologia i acostar-se a llocs segurs. Cal pensar que la visió del bestiar és fonamental en tot moment, i en estos casos la pèrdua d’alguna peça pot representar greus pèrdues.

Ramon també va fer bescanvi (trueque) als anys cinquanta. Cal dir que el “cambalache” està molt relacionat amb la vida pastoril, ja que s’utilitzaven els mateixos camins, i fins i tot, les mateixes eixides per fer-ho. Rememora amb mi el que van ser els cinquanta, sens dubte van ser anys difícils i ell em diu que ara es parla de crisi, quan tothom viu, vesteix, menja i se’n van de vacances amb un luxós cotxe. Baixaven, ell i el seu pare, a la localitat de Cárcer i pujaven 200 kg. d’arròs, tot a lloms de la cavalleria, a canvi de 100 kg. de figues seques que portaven de la serra. Amb aquests 200 kg. d’arròs tornaven a fer negoci: 100 kg. per a un any de consum propi i els altres 100 kg. els canviaven a Ayora per 200 kg. de blat. No hi havia diners i calia aguditzar l’enginy. En una altra ocasió baixaven rebollons, entre 80 i 100 kg., i els canviaven també per arròs. Si calia es buscaven camins alternatius, ja que la Guàrdia civil era als camins per impedir l’estraperlo o comerç il·legal. Si la benemerita els enxampava els requisava el que portaven (oli, blat, farina…) i els posava una bona multa. Tot i així, la gent s’arriscava i viatjava de nit, la necessitat era gran. Es podia tardar una nit sencera per anar d’Alpera a Navarrés. Eren temps on la Guàrdia Civil tenia molta autoritat. Es presentaven, de tant en tant, a casa de Ramon a sopar i sa mare els cuinava el millor que tenien. Després es quedaven a dormir i en Ramon i el seu germà, sense dir ni piu, dormien al paller.

La coca de dacsa era l’aliment principal a l’època. La dacsa es molia i substituïa el blat, que era un luxe. Era una massa més dura, però no hi havia res més que menjar. Ramon afirma que, si calgués, ho tornaria a menjar sense complexos. Una altra font important de provisions era la matança del porc. Del gorrí s’aprofita tot: es fregia la carn i es tirava a un gerro cobert amb el mateix oli usat, de manera que es conservava perfectament. Les botifarres es posaven en una caldera a bullir i després es penjaven a la xemeneia, per ser utilitzades posteriorment. Ramón afirma que huí aquella carn es faria malbé, ja que ja no té la qualitat d’antany, ja que el pinso i el material que mengen els animals no valen res.

Percebem en Ramon una mirada penetrant i segura, de vegades d’enyorança i mirada baixa, però en tot moment es trasllueix un gran amor a la seua feina, que en definitiva, ha estat la seua vida. Va baixar molts anys cap als camins d’Almansa buscant aliment per al seu redil: el seu rostre ple de solcs, reflex de mil camins caminats; el seu gaiato, de vegades, sosté el seu cos fatigat i ja desgastat pel temps. El seu gos, fidel amic que ha escoltat i viscut, al costat del seu amo, mil històries; i, de lluny, s’endevina la silueta de l’amic callat guiant el seu ramat i que amaga, a les temples blanques, un pou de saviesa inescrutable. Com a sostre, un cel estrellat que contempla les últimes aventures i que l’homenatjea amb la brillant llum dels seus astres.