La Via Làctia és una galàxia espiral plena d’estrelles i núvols interestel·lars, on hi ha el sistema solar i alhora la Terra. És l’objecte més gran observable des del nostre planeta. A causa de la nostra situació perifèrica dins d’ella, la veiem de cant i d’una forma òptica borrosa de gran confusió a causa de la gran quantitat d’estrelles i nebuloses que se superposen. Es calcula que conté entre 200.000 i 400.000 milions d’estrelles. La distància des del Sol fins al centre de la galàxia és d’uns 25 766 anys llum. La Via Làctia forma part d’un conjunt d’una quarantena de galàxies anomenat Grup Local i és la segona més gran i brillant després de la galàxia d’Andromeda.
5-Maig-2019. La Via Làctia des del cementeri de Sumacàrcer llueix amb tota la seua esplendor.3-Agost-2019. Casas de Don Pedro (Castilla la Mancha). En el silenci de la nit puc escoltar, molt lluny, el cant d’un gall…mentre, l’Univers, aliè a tot el que passa al nostre planeta, segueix el seu curs sense importar-li absolutament res…17-Juliol-2020. La meua particular forma de dir adéu al Cometa C / 2020 F3 Neowise. Ens vegem d’ací 6.800 anys! Formacions rocoses de la Barcella i el Celemín. Massís del Caroig.21-Juliol-2020. Massís del Caroig. Com descriure la sensació de trobar-me en este lloc? No sabria dir, potser una barreja de moltes coses, però del que sí que estic segur és que, en la solitud d’este paratge, a més de 1000m d’altitud, on els núvols pujaven i començaven a cobrir el cim, és que em trobava davant d’uns moments màgics, irrepetibles i indescriptibles. Entre l’espessa boira que s’estava formant mentre el vent xiulava molt fort, encara es podien entreveure algunes estrelles. Com sempre havia d’actuar ràpid, perquè en qüestió de minuts tota la cúpula estel·lar sobre el meu cap desapareixeria. Vaig preparar l’equip fotogràfic i vaig buscar una composició en què Júpiter va aparèixer una poc per damunt del meu cap i Saturn lleugerament a l’esquena. La meua intenció aquell dia no era altra que fotografiar la Via Làctia, però moltes vegades els capricis de la natura cal aprofitar-los.Nikon D800, Nikon 14-24mm a f/2.8, 30 segons d’exposició a ISO 1000
14-Agost-2020. Diversos meteors (estrelles fugaces procedents de les restes que va deixant el cometa 109/Swift-Tuttle a la seua òrbita) procedents de les Perseides, travessen prop del centre galàctic de la Via Làctica. Em trobe al cim del Caroig, el lloc més elevat d’este imponent massís. Als meus peus l’escenari és esglaiador, immensos boscos que es perden a la llunyania, extraordinaris i inaccecibles barrancs, congostos i gorges…per on s’obren pas les aigües de rius purs i cristal·lins. No exagerem en afirmar el que se sent en este lloc, la llibertat més absoluta, ja que està considerada la regió més agresta, salvatge i deshabitada de tot Europa. Però ara, toca mirar cap amunt, al cel… mentre prepare el material fotogràfic, alguns ratpenats voletegen a un pam del meu cap atrets per la llum de la meua llanterna. Molt a prop escolte les esquelles de la recera de l’últim ramat de cabres d’estes serres, on fa uns anys vais documentar fotogràficament. En esta absoluta solitud s’escolten durant la nit una infinitat d’inquietants cridades; d’entre totes elles sobreix la parrafada histriònica del gamarús i la veu profunda del brúfoll, que es difonen a la nit. El que hem viscut esta nit és impossible de descriure amb paraules, però amb esta imatge (escollida entre les més d’un centenar) espere transmetre una xicoteta porció de la satisfacció que he sentit. Es pot demanar més? NO…
21-Agost-2020. Muntanyes de la serra d’Enguera al Massís del Caroig. És un plaer immens experimentar la solitud d’esta ruta pels paratges del Barranc de la Carrasca i l’Abric del Mudo, un silenci absolut que es trenca en ocasions pel pas d’un porc senglar al qual observe perfectament a uns 15 metres, així com el trànsit d’algunes cabres salvatges. Al final a la sessió fotogràfica, el meu únic company allà dalt és el vent que cada vegada bufa més fort.21-Agost-2020. Esta vella casa situada a la serra d’Enguera, a prop del barranc de la Carrasca i l’Abric del Mudo, encara és utilitzada pels pastors per guardar-hi bestiar.22-Agost-2020. Ahir a la nit no em va resultar fàcil arribar a este emplaçament al Barranc de la Hoz a la serra d’Enguera, però va valdre la pena l’esforç. L’escenari des d’un dels “ulls” de la pedra de la Ventana era senzillament grandiós, que unit a l’insistent ulular del gamarús en el profund del barranc i els trons retrunyint per tota la serra, feien uns instants d’una màxima excitació, que per mi no tenen comparació amb res. Darrere de cadascuna de les meues fotografies hi ha una història, que de vegades (si em ve de gust) m’agrada explicar per intentar transmetre la meua experiència…22-Agost-2020. La tempesta pujava tan ràpida que en uns instants em va arribar al damunt mentre eixia de l’angost barranc.A la imatge podem observar molt a prop del centre galàctic al planeta Jupiter, i una mica per damunt a Saturn. Per acabar-ho d’adobar, la nit va coincidir amb la pluja d’estrelles Eta aquàrides procedents de restes del cometa Halley i que fan la seua aparició cada any els primers dies del mes de maig.
