Els último pastors del Caroig

Els últims pastors del Caroig

Amb este article es pretén mostrar una xicoteta introducció del treball que he realitzat com a fotògraf en estes terres, que ens aproximaran a uns personatges singulars que han passat desapercebuts a la nostra història, que han viscut la seua vida en el silenci dels camins i les muntanyes. Ells han contribuït a deixar una empremta important a la nostra cultura i patrimoni. Éssers anònims, desconeguts i marginals per a la majoria de la societat, però d’un enorme atractiu per als ulls de l’observador. Parlem dels pastors, homes de camp que respiren l’alegria de conviure lliurement amb la natura…on els seus atributs són la solitud, el sacrifici, el caminar…per les muntanyes on guanyar-se el sustent amb el seu bestiar, del que són esclaus i a qui han decidit lliurar la seva vida. El pastor sempre té la mirada posada a la natura per escrutar els seus designis. Mira atentament el cel per suplicar les pluges que facin reverdir les pastures; el puny agafant fort el vell bastó i, de vegades únicament acompanyat per la llum tènue d’un cigarret ja ben entrada la nit. A l’hivern hi ha dies de tot, bons i dolents. El fred i la calor s’aguanten com un pot, “porque en esta oficina el aire acondicionado y la calefacción entran y salen por todos los lados pues, es de puertas abiertas“, afirma Ramon, pastor de Navarrés, amb un somriure irònic.

“Així, siga amb temps bo o dolent, amb fred o amb neu, amb pluja o amb un sol sufocant passaran les dures jornades pels senders, on el pastor de vegades gairebé té temps de parar atenció al seu cos fatigat, ja que deu estar sempre pendent que el ramat trobe pastures, aigua i no se´n ixca dels límits marcats pels ramals. I en acabar el dia dormirà al mig del camp, sota les estrelles”.

Homes acostumats als espais oberts, amplis horitzons, nets, sense límits; a caminar per mil camins. Amb una visió mòbil, no captiva o limitada dels paisatges i les persones, amb una ment oberta, lliure i culta, adornada en mil experiències.

No necessiten campanes o rellotges per conèixer l’hora, ja que la calculen perfectament durant el dia per la posició del sol o de la seua pròpia ombra i, de nit, per la situació de les estrelles al firmament. Tampoc calendaris, ja que aprecien les estacions de l’any per la floració de les plantes o el color de les herbes i pel cant o el vol dels ocells.

Els pastors, sense saber-ho, sense sentir-se actors i sense donar-se importància, han protagonitzat una història singular. El fet tràgic és que a mesura que envelleixen i desapareixen, descobrim nous beneficis dels seus coneixements al voltant del medi i de l’art del pasturatge, que, amb ells, es perden per sempre, i és precisament per això que som deutors del seu esforç. No obstant això ells han rebut molt poc de la societat, tan sols incomprensió, recels, marginalitat. Continuen més per amor a l’ofici ia la tradició que per rendibilitat; tan sols les subvencions de la Unió Europea els ajuda a mantenir-se en un equilibri difícil. Ara, el pasturatge necessita la nostra ajuda per adaptar-se als nous temps i fer-se més atractiu per als joves que busquen un tipus de vida més lliure i amb contacte amb la natura. Sens dubte, ja no serà el pasturatge tal com el coneixem. A ell s’adheririen totes les conquestes modernes, ja siguen GPS, o altres com a càmeres incorporades al llom de les cabres. Siga com siga, la necessitat que les ovelles continuen fent el seu èxode diari, dependrà, en part, de la nostra alimentació i qualitat de vida.

Durant estos anys enrere, Jose Mena ha seguit diferents pastors1 d’estes serres i ha plasmat unes instantànies que, pel seu valor, poden ser demandades en un període curt de temps. Unes bellíssimes fotografies que quedaran per a la història. El seu treball fotogràfic s’ha centrat en una de les zones forestals més importants de la Comunitat Valenciana, les muntanyes del massís del Caroig, agrestes, salvatges… considerada una de les regions més solitàries i despoblades d’Europa. En aquest remot lloc, sobreviuen encara alguns pastors, molts amb ja més de 70 anys i al punt de deixar l’ofici que per falta de relleu generacional pot quedar en l’oblit. Per tant, era un deure inexcusable per part seua, alçar acta notarial de les últimes peripècies dels últims pastors del Caroig, prenent constància amb la seua càmera i acompanyant-los al llarg de les estacions, adaptant-se al seu ritme, captant amb subtil delicadesa, com tot un món i una saviesa, la d’aquells que encara viuen connectats amb els cicles de la natura, s’enfonsa per culpa d’un progrés agressiu que no respecta res ni ningú. Per tant, aquest treball, no sols pretén mostrar una cultura del pasturatge d’un determinat lloc, sinó que també és un treball on l’autor pretén carregar les culpes contra la nostra civilització que amb arrogància s’ha cregut per sobre de la mateixa naturalesa. És com no també, una invitació a conèixer i respectar el món que ens envolta, per dir als “urbanites” que no gaire lluny, existeix un “univers” diferent, un oasi de pau on podem entreveure una possibilitat de vida diferent.

1 Luís Chorques a la Serra d’Enguera, Ramón García a Navarrés, Jose Vicente Ortiz al voltant del pic Caroig i els germans Amando i Jose Avendaño a la serra de Tous són els principals pastors d’aquest treball.

2 En què he intentat donar a conèixer a molta gent este desconegut món pastoril que definitivament s’acaba. Totes les meues vivències, emocions i sensacions he intentat transmetre-les tal com les he sentit en el seu moment en acompanyar-los per estos immensos, esglaiadors i espectaculars paratges, vivint amb ells, tempestes de neu i pluja, albes de somni… He vist eixir l’arc de Sant Martí després d’una tempesta de primavera. Com també deia Jordi Tutusaus al seu llibre Mil anys pels camins de l’herba, em sento afortunat d’haver pogut veure i viure, el final d’una història grandiosa, d’una tradició mil·lenària que, de cop i volta, s’ha perdut per sempre.

EPILEG

Em trobe en un prat perdut dins de l’immens arbrat del massís del Caroig. Als corrals que hi ha repartits per estes serres antany balaven milers d’ovelles. Després de molts anys per aquestes terres remotes fotografiant els seus últims pastors i el seu entorn natural, fauna, flora i paisatge, he arribat al final del meu treball2. Satisfet d’haver dut a terme una empresa gens fàcil. Han estat moltes les jornades que he compartit amb ells, on m’han explicat milers d’històries, alegres, tristos, de sacrificis, els seus sabers i tradicions que es remunten a segles enrere. L’immens valor d’estes testimonis de primera mà no té preu, tenint en compte que el pasturatge tal com sempre s’ha fet ha entrat ferit de mort a les portes del segle XXI. Els he acompanyat en allò que possiblement siguen els seus últims viatges pels camins de ferradura que travessen el cor del massís a la recerca de les millors pastures per als seus ramats, veritables rutes transhumants per este immens santuari natural, un viatge que van començar fa vuit mil anys els primers pastors de l’Edat de Pedra.

Vinc a este lloc, cada volta que em ve la nostàlgia dels ramats i, per descomptat, per gaudir d’aquest espai aïllat, agrest i salvatge, ací em trobe amb la calma i la tranquil·litat, lluny de les preocupacions de la ciutat, com bé diuen els autors del llibre Paisatges del Caroig: “Paradòxicament és el silenci el valor que més ens sorprèn i gratifica. Sembla impossible, en esta societat allunyar-se de l’enrenou produït per totes les activitats urbanes: trànsit, indústries i inclòs oci, envaeixen cada racó de les nostres vides. Fins al punt que no sembla existir un sol racó on se’n puga escapar. En aquesta qualitat és on el Caroig adquireix una importància essencial, a la nostra manera d’entendre el paisatge. pocs llocs on encara és possible escoltar el silenci, esta espesa i profunda sensació de silenci. Recostat sobre alguna olivera centenària, assegut sobre qualsevol penya o caminant per sendes que es perden en estes immensitats, es percep este “no soroll”, tan sols festejat pel so del vent, el trinar dels ocells o el trepig d’algun mufló… i la nostra pròpia respiració”.

Jose Vicente Ortiz, és el darrer pastor del Caroig i passa els 365 dies de l’any per estos llocs. No té presses ni estrès. Mai em pregunta què vull i quan me’n vaig, tampoc quan he de tornar. Hi ha una certa complicitat. Seiem en una penya donant l’esquena al cim. Una lleu brisa ens transporta les aromes de la muntanya mediterrània. Pebrelles, romers, timonets, mentes omplen l’atmosfera d’estes serres. L’aroma dels pins es barreja amb les olors humides de rius i obagues. Cau la nit i el cel s’omple d’estrelles, al bosc, al fons de la vall escoltem el lastimer i angoixant ulular del gamarús, un ocell nocturn conegut en este terres amb el nom de caro. Jose Vicente sap que és l’última baula d’una saga de pastors, i encara que és jove, fa molts anys que està en estesterres. Tot i això, malgrat la duresa de l’ofici i la seva dedicació completa a les cabres, la seua mirada tranquil·la, ampli somriure i els seus gestos, em delaten que és feliç ací i que no enyora altres mons. Uns metres més avall observem tancades al corral les cabres. Romanen també tranquil·les, no tenen enemics, fa més d’un segle que van desaparèixer els llops. És completament ja de nit i la lluna ja comença a treure el cap per l’est. En esta immensitat i envoltats de boscos i prats romanem un llarg període en silenci, tan sols escoltem els sons de les esquelles procedents d’algun ramat llunyà.

Quantes vegades, en tornar després d’alguna dura jornada de pasturatge, m’ha explicat com va de malament tot i que resisteix més per amor a la seua professió que per una altra cosa… Jo, absort amb els meus pensaments i amb la mirada perduda a la foscor de la nit, no li faig cas, i pense que potser l’endemà a l’eixida del sol puga reviure tots els moments inoblidables d’aquests últims anys.

Published by

Leave a comment