Ramón García, pastor de Navarrés V

Ramón García, pastor de Navarrés V

Juny de 2009

Amaneix a la serra, el gall canta. El ramat es prepara per a la calor sufocant de l’estiu. El Ramon arriba al corral i abans de treure les ovelles impacients, penja el sarró i el garrot a l’estaca de la porta d’entrada. Es disposa a realitzar la seua litúrgia diària que consisteix a separar de les seues mares els xaiets nascuts dies abans, ja que aquests són molt xicotets encara per eixir al camp, fins i tot algun dels l’alleta amb biberó per estar rebutjats per les seues mares.

Després prepara la resta del ramat per a la dura jornada de camps de ferradura i sol sufocant. Per fi, el pastor obre la porta i les ovelles surten en estampida. Són les 7 del matí. Ens esperen unes hores de forta calor fins a les 11, que serà l’hora que tornarem al corral. Avui en Ramon ha decidit baixar a l’horta. Agafem el camí que baixa des de la partida de les Eres, i discorrent paral·lels a la Cooperativa, creuem 1km més avall la carretera principal Sumacárcer-Navarrés i per una senda arribem a uns camps abandonats lindants als bancals d’hortalisses i arbres fruiters que es troben al Peu-de-Monte. Ramon condueix el ramat per una senda que porta a uns horts abandonats: “aquí pasaran una rato, así que vamos a almorzar” –Diu en Ramon amb seguretat. Vam seure a l’ombra d’una enorme nesprer, carregat de fruits. “Cada vez se abandona más la tierra a causa de lo mal pagados que están los labradores, hombres que cuidan con esmero durante un tiempo sus cosechas para que intermediarios sin escrúpulos se lleven la mejor parte del pastel. “La oveja se cría detrás de la reja” –afirma-, al paso del arado la hierba que sale es mejor, tiene más savia y es más nueva. La hierba de los campos viejos y abandonados es más “ruin”, por eso, es tan importante que la tierra se cultive, trabajándola nos beneficiamos todos, pastores y agricultores. ¿Por qué en La Mancha se crían tantas ovejas?, porque se trabaja mucho la tierra: rastrojeras, barbechos…en cambio, aquí no”.

Em parla del “manso de piedra”: “se trata de una cabra macho que la castraban cuando era pequeña. Le ataban una cuerda de 15 ó 20m en los cuernos, así la dejaban suelta, luego empezaban a decirle un nombre, “Coronel”, “Capitán”, al mismo tiempo iban tirándole piedras y tirando de la cuerda hasta que llegaba donde estaba el pastor, éste como premio le daba un trozo de pan. Más tarde cuando ya estaba enseñada la soltaban de la cuerda. Los mansos de piedra son los encargados de guiar al ganado y llevan colgado un picote (esquila más grande de lo normal). Todo el rebaño se mueve al ruido de los picotes, así, si una cabra u oveja va perdida, levanta la cabeza y oyendo el picote acude”.

Són moltes les sorpreses que acumules en estar tantes hores de camp acompanyant els pastors. A uns metres de nosaltres, una enorme serp bastarda llisca per l’erial a la recerca d’uns matolls propers a la vora del camí on poder amagar-se. Puc observar perfectament el verd intens reflectit pel fort sol i el seu cap enorme, es tracta de la serp més gran de la Península Ibèrica, alguns exemplars sobrepassen els 2m de longitud. Preparo la meua càmera, al mateix temps Ramon recorre al garrot, evidentment l’objectiu del pastor no coincideix amb el meu. La bestiola desapareix entre el matoll… “algunos pastores cazaban estas serpientes para hacer sus guisos, yo solo recojo las pieles que estos reptiles dejan en la sierra cuando mudan pues son muy buenas para el resfriado de los perros y de la caballería (machos, burros…)”.

Juny de 2009

Set del matí. Molta calor des que eixim del corral. Passem per un abeurador i les ovelles sadollen la set. El sol i les altes temperatures marquen la jornada laboral. A les hores centrals del dia cessa tota activitat a la natura, aus i mamífers romanen a l’ombra d’arbres i caus tot esperant que cesse la calor. Descobreixc el niu d’una puput al vell tronc d’un garrofer…

En estes llargues jornades de calor és habitual que el ramat pare molt a descansar a l’ombra de grans arbres, moments que aprofite sempre per conversar amb el pastor. Huí em descriu algunes herbes de la muntanya com “la oreja de lobo” que, “l’utilitzàvem per fer llum, mullàvem la seua fulla peluda amb oli, primer tota la veta per tal que prengués millor. Aquesta herba se la mengen les cabres, les ovelles no”, i l’Ajocasapos “molt usada per fer ramassos¹” i per treure inflamacions i cops aplicant a la zona afectada un drap calent d’infusió d’aquesta herba”.

¹ Tipus de granera per a separar la palla d l’arròs o el blat a les eres.

Agost de 2009

Vesprada de mitjan agost, força calor. Entrem en un camp ple de “cua de cavall”, herba que segons el pastor és molt bona per a tota classe de bestiar i cavalleria, “yo la uso mucho, es muy diurética en infusión”. Al llindar del camí hi ha uns esbarzers plens de mores.

Mentre mengem algunes em diu la falta que fa que plogua perquè els camps comencen a reverdir. Arribem a un camp de síndries, totes fetes malbé, l’amo, el president de la Cooperativa de Navarrés ens diu el problema i és que les síndries no s’han venut, no valien res al mercat…